Cati Sbert i Maite Sbert: “Feim educació artística com a creixement personal, i s’ha de mirar molt a dins”

PalmaLa mirada de la libèl·lula és un manual per a docents, per a famílies, per a alumnes i per a joves. Un recull de mètodes per aprendre a expressar-se a través de l’art, més enllà del coneixement tècnic. Cati Sbert i Maite Sbert l’han presentat enguany.

Deis en el llibre que “una obra d’art és, sobretot, una sorpresa”.

Maite Sbert: És una idea que serveix de punt de partida per al llibre. La sorpresa és la font d’evolució. Aprenem quan alguna cosa ens sorprèn i volem investigar. La sorpresa provoca curiositat. L’art és sobretot una sorpresa: amb les obres t’enfrontes a alguna cosa explícita i a vegades no tan explícita. És per això que és, a la vegada, una font de coneixement i informació.

Cati Sbert: Donam molta importància a l’art contemporani. Permet tenir diferents visions sobre una mateixa obra. Les interpretacions són molt diverses. I els alumnes queden meravellats que puguin sortir tantes idees en un mateix grup.

Els infants han de ser proactius.

M: Tenen la facultat de provocar interrogants a moltíssimes coses, sentiments... i sobretot de provocar silencis. Una obra d’art provoca sorpresa, desig d’esbrinar quan no està explícita, com en l’art contemporani. Posar-nos d’acord en tot allò que veim és una sorpresa doble. Els infants van construint el propi significat d’allò que tenim davant.

Com sorgeix la idea del llibre?

C: Fa molts anys que feim feina. Jo en fa 39 i ella en fa 7 que està jubilada. Sempre ens ha interessat l’educació artística. Hi ha un moment de fer un canvi, una volta al que sempre havíem fet. Experimentar i posar en marxa tot el que havíem après tant a Història de l’Art com en cursos com el projecte Filosofia 3/18... i sobretot la darrera etapa del Molí d’en Xina, posant en pràctica a l’escola el que anàvem aprenent i deixant constància del que anàvem fent.

S’estructura bé l’educació artística als centres?

M: En tenim una altra visió i en tocam un altre vessant, però no vol dir que no es faci. Hi ha centres que posen més èmfasi en una part de les arts. L’educació artística es fa, i es fa bé. Una altra cosa és el temps que s’hi pot dedicar. És poc, sempre és poc. Després hi ha els vessants en què es prioritzen les tècniques. La nostra proposta és trencar amb les programacions estipulades i trencar amb la concepció de les tècniques. Les usam en virtut d’allò que volem expressar.

C: En la proposta hi ha tècniques també no convencionals, que empren materials de la vida quotidiana: carbó, cendra, terra, foc, aigua, espècies, arena...

Per què?

M: Es pensa que no pots fer educació artística si no tens uns determinats materials, que has de comprar paper d’aquell tipus, la marca concreta de ceres... No. Tu pots explicar allò que sents amb molts materials, del que és més habitual i més quotidià. Això, als alumnes, els dona una altra visió, una visió que fa referència al fet que allò que tenc al voltant serveix per expressar tot allò que jo vull contar. També és important el diàleg, interior i exterior.

C: La idea que volem plasmar en el llibre és que feim educació artística com un creixement personal. Per créixer personalment, has de mirar molt a dins. L’art és una oportunitat per reflexionar sobre tu. Donam èmfasi a la part de significació, no de representació. No estam en contra de representar, s’ha d’aprendre a dibuixar, però són dos camins i s’han de fer tots dos.

Moltes vegades els alumnes diuen: “No he sabut pintar mai”.

C: En un principi els infants allò que fan és pintar coses. Aquella redona o retxes, ara és la mamà, després és un lleó o un ca. Després passen per una fase de realisme visual, i el que fan és imitar la realitat. És on xoquen. Se’ls ha d’ensenyar a dibuixar, però les dues fases han de conviure. No importa saber dibuixar per explicar el que vols.

M: Quan et diuen que no saben dibuixar és perquè esperen el teu reconeixement. Si s’adonen que no esperes una resposta determinada, el que desapareix és la por de la no acceptació.

Com s’avalua?

C: Hi ha expressions que no es poden avaluar. Quan són processos d’aprenentatge, evidentment són avaluables. O quan treballes un concepte. La idea del llibre és treballar amb els alumnes, no per als alumnes. Quan t’ho donen i t’ho fan, acabes per no fer-ho. És una xarxa que es va omplint de molts nusos petits.

M: És la xarxa del coneixement.

Falta transversalitat als centres?

C: Cap feina és compartimentada. Per què a l’escola tot ho compartimentam?

M: La idea és crear camins d’anada i tornada. Per exemple, una reacció química és el més plàstic i artístic que et puguis imaginar.

La mirada de la libèl·lula, per què?

M: Pensam que tota obra d’art conté un enigma. Aquest, potser, seria el nostre. Deixaríem que el mateix lector construeixi el seu propi significat sobre el títol.