Silvia Serrano: "És molt important que la música sigui per gaudir-la"

6 min
Silvia Serrano, a l'aula on fa les classes de violoncel.

PalmaViure de la música no és senzill, i més en temps de pandèmia i amb la vida cultural a mig gas. Però Silvia Serrano (Oviedo, 1981) ha aconseguit fer del violoncel el seu mitjà de vida a Mallorca, ben lluny d'Astúries. I és que, a més de les actuacions, la docència ofereix un altre àmbit de realització personal i professional a molts artistes i creadors.

Com us vàreu iniciar en la música?

— He escoltat música clàssica a casa meva des de petita. Els meus pares ens posaven molta música des de sempre, des que érem nadons. De fet, el meu pare era un gran aficionat a l'òpera. El meu germà i jo vàrem començar a estudiar música perquè els meus pares consideraven que era molt beneficiós per al nostre desenvolupament i per a les nostres emocions, encara que crec que mai no varen pensar que m'hi acabaria dedicant professionalment.

Per què vàreu triar el violoncel com a instrument?

— No ho tenc gaire clar. És cert que ara es veuen molts violoncels, en pel·lícules o anuncis, però quan vaig començar amb la música no era així. Tenc el record que, quan em posaven música, m'anaven explicant els instruments i que des de sempre em va agradar el so del violoncel, encara que no sabia ben bé què era.

On vàreu començar els estudis?

— Primer vaig anar a una escola de música i després vaig accedir al Conservatori Professional de Música d'Oviedo.

Com va ser l'època del Conservatori?

— Cal tenir en compte que en un conservatori et formen perquè et dediquis a la música i això requereix moltíssimes hores, tant de classe com d'estudi, i que això va a més amb els anys. Els que hem estudiat en un conservatori, ens hem hagut d'adaptar per compaginar l'institut i la universitat amb els estudis de música. Això fa que hagis d'organitzar-te la vida i que intentis aprofitar el temps tant com sigui possible. Hi havia moments que arribava molt cansada al vespre i que m'havia de posar a estudiar per a un examen de l'institut, quan tots els meus companys havien pogut invertir-hi l'horabaixa.

Quan us vàreu adonar que us volíeu dedicar professionalment a la música?

— Crec que mai no vaig tenir-ne una idea clara, sinó que ha estat que m'he deixat endur una mica. Quan comences a tocar en orquestres joves, et motives molt i vols continuar-hi. Per això no ho vaig deixar quan vaig començar la universitat i vaig compaginar les dues coses. Vaig començar Administració i Direcció d'Empreses i en acabar el primer cicle ho vaig deixar. No tenia gaire clar què volia fer. M'agradaven molt la física i les matemàtiques, però no em veia en una carrera com una enginyeria perquè havia de continuar amb el Conservatori.

Després vàreu sortir a l'estranger.

— Sí. En acabar el Conservatori Superior vaig fer un postgrau a la Universitat d'Oviedo. Durant aquell any vaig aprofitar per anar a conèixer professors de violoncel. Per a mi era molt important encaixar, perquè les classes són individuals i pensava que havíem d'estar a gust tots dos. És una cosa molt personal. Vaig fer alguns viatges i vaig conèixer professors a Bèlgica i Holanda. Al final vaig decidir anar a estudiar a Maastricht [Holanda]. Llavors tenia molt d'interès per la música de cambra, tocar en grups més reduïts que una orquestra, que és bastant impersonal. M'agradava la idea de compartir la música amb altra gent, de tocar plegats. A Maastricht vaig estar dos anys fent un postgrau de música de cambra.

Què va passar en tornar?

— Vaig tenir un any una mica de crisi, perquè vaig fer proves per a orquestres sense èxit. Llavors pensava que tot el que havia fet i m'havia esforçat no serviria per a res. També venia una mica intoxicada per l'ambient dels conservatoris, que és molt competitiu. Es perdia una mica el perquè de la música. Per a mi és molt important que sigui per gaudir-la i va arribar un moment que tot era un estrès. De casualitat, a l'estiu em vaig inscriure a un curs de música barroca i això va marcar un abans i un després.

Per què?

— Va ser com començar de zero, perquè vaig arribar-hi sense tenir-ne ni idea. Les cordes són diferents, de budells, i el professor em va haver de deixar un arc barroc. A més, el violoncel barroc es toca sense la pica, aguantant-lo amb les cames, i jo no sabia ben bé com fer-ho. Els companys em varen ajudar molt a fer les coses i jo no havia viscut que altres músics poguessin ser tan propers. Allà va ser on em vaig reconciliar amb la música i amb els músics. I vaig recordar que es podia gaudir. El professor em va animar molt a anar a Itàlia.

Hi vàreu anar?

— Sí, no m'ho vaig pensar gaire. Allà vaig estudiar amb Gaetano Nasilo, que és un violoncel·lista barroc molt reconegut. Vaig estar a Milà dos anys i també vaig tenir l'oportunitat de tocar amb grans músics que són coneguts internacionalment en la música barroca: Stefano Montanari i Lorenzo Ghielmi, entre d'altres, a més del meu professor. Eren molt propers, i no només era la seva alumna, sinó que també vaig tocar amb ells en diversos projectes. Allà vaig tornar a gaudir de tocar amb gent. A més, va sorgir l'oportunitat de formar un grup de cambra de música barroca, amb companys que estudiaven amb mi: L'Aura Rillucente. Vàrem començar a tocar plegats, hem pogut tocar en diversos festivals europeus i hem gravat un disc. Han estat unes vivències molt boniques.

L'Aura Rillucente va tocar l'agost de 2019 a Palma.

Com està ara el grup?

— Sempre dic que està en guaret. Era complicat, perquè cadascun de nosaltres viu en un país. Però el tema de la pandèmia ha estat una estocada. Abans ens trobàvem i ens concentràvem, com fan els esportistes. Ara és molt complicat viatjar i ho hem hagut d'aturar. Així i tot, tenim una relació d'amistat entre nosaltres i sempre es podrà organitzar alguna cosa. Tenc la idea que això no pot morir.

Com vàreu començar amb la docència?

— Tots els músics sempre hem fet algunes classes i abans de venir a Mallorca vaig tenir alguns alumnes. Però va ser quan vaig arribar aquí que m'hi vaig capficar de ple.

I què us va dur a Mallorca?

— També va ser una mica de casualitat. Quan vaig tornar d'Itàlia, hi anava i en tornava i mantenia el contacte amb el grup. Però també pensava que m'havia de reinventar per guanyar-me la vida amb alguna cosa. No podia viure només de fer concerts. Vaig cercar alternatives amb alguna feina relacionada amb la gestió cultural, i un amic em va avisar que se cercava un professor de violoncel a una escola de Mallorca [mésmúsica]. Em varen avisar un dimecres, vaig enviar el currículum i dijous vaig fer l'entrevista per telèfon. El dilluns següent ja era aquí. Em vaig comprometre a quedar un curs, perquè mai no havia fet classes a nins petits i em feia una mica de por. Ara ja fa set anys que hi som [somriu].

Feis classes a alumnes de moltes edats i condicions diferents.

— Sí. Tenim des de nins de tres anys, que abans pensava que no era possible que poguessin tocar el violoncel, fins a nins que podrien anar al Conservatori, però que venen aquí perquè ens podem adaptar una mica al que vol cadascun, passant per adults que es volen iniciar amb nivells de coneixements diferents.

Com us agrada ensenyar música?

— Pens que és molt important que la gent pugui gaudir. M'encanta que els meus alumnes tinguin ganes de venir a tocar el violoncel. A més, a mésmúsica tenim una mica com a filosofia que s'ha de socialitzar a través de la música, i per això animam els alumnes perquè toquin en grups amb altres companys. No es tracta de tocar tot sol a casa, sinó de poder compartir el que fas. En aquest aspecte anim molt els alumnes, i també perquè facin altres activitats complementàries.

Què us ha sorprès dels nins més petits?

— La seva evolució. Al començament els costa, però després de tres o quatre anys s'acosten amb moltíssima naturalitat a la música. Gairebé no els has d'explicar res, ho fan tot d'una manera molt natural. Potser és perquè ho han viscut com una cosa ben normal. A més, solen tenir molt bona oïda i bona part d'ells després són boníssims a escola i l'institut. Crec que els beneficis de la música són demostrables.

I els adults? Amb quines dificultats arriben a les classes?

— Físicament es nota. Als adults els costa més. Tenen les mans més formades i hi ha coses que costen si mai no les has fetes. Però al final les fan, encara que pensen que no podran. Els nins no tenen por de les coses noves i la majoria dels adults pensen que no les podran fer. També hi ha el problema que no tenen temps, però la música és un poc de teràpia per a molts adults. L'estona que passen amb el violoncel, encara que només sigui mitja hora, se centren en les coses que han de fer amb l'instrument, per molts problemes que tinguin en la seva vida.

Heu après català i heu tret el nivell B2. Què pensau de la gent que considera un problema aprendre la llengua pròpia de les Balears?

— L'he après sense que me l'hagin exigit. S'ha de tenir interès, com a manera de respectar la cultura d'aquí. A més, les persones de Mallorca amb les quals tenc contacte han valorat molt aquest esforç de parlar en català. No és difícil, es tracta de posar-hi ganes. Vaig al teatre en català i m'agrada llegir llibres en català, he intentat aprendre'l d'una manera natural. És com quan vaig viure a Itàlia, que vaig aprendre italià. És una manera d'integrar-nos més.

stats