Xisco Salvà: "En Biel Company coneix el camp i en sap més que molts, però no llaura"

L'experiència vital d'aquest pagès calvianer ajuda a entendre la memòria històrica, la Transició i el present de l'agricultura en un municipi desconegut per a molts

Xisco Salvà (Calvià, 1955), de malnom Sis, fa feina de pagès a la finca del Burotell, però també ha fet d'electricista, picapedrer, taxista i fins i tot de representant municipal. Net del socialista i regidor calvianer d'Educació durant la Segona República, Jaume Pallicer, això el connecta amb la Memòria Històrica local. El seu pas per la política com a regidor del PCE el fan coneixedor del període de transició i els primers anys de la democràcia espanyola. A més, la seva experiència al món rural calvianer fan de Salvà un candidat perfecte per entendre una mica més la identitat d'un bocí de Mallorca estigmatitzat pels excessos de Magaluf i desconegut per molts, sobretot pels mateixos residents a l'illa.

Quines són les característiques de l'agricultura a Calvià?

A la banda de ponent plou poc, la majoria de les finques que s’exploten presenten unes condicions de muntanya amb moltes marjades, i això suposa una dificultat afegida per al seu manteniment. Actualment, i encara més en aquest municipi, és impossible viure només del camp. Les ajudes econòmiques s'han tornat molt necessàries. De fet, la majoria dels que mantenim la terra no ens hi podem dedicar íntegrament; uns fan feina de funcionaris i d'altres tenim fonts d'ingressos alternatius o negocis que compensen les entrades.

En la vostra opinió, com s’observa el camp des del Govern?

Veig els polítics de l'illa molt despistats, ni la dreta ni l'esquerra entenen bé com funciona el món rural i tampoc fan una gestió favorable per als pagesos. En Biel Company coneix el camp i en sap més que molts, però no llaura. Jo crec en els que fan feina a la terra. Aquesta matèria l’haurien de dur persones que es dediquen a l’agricultura.

I en l’àmbit local?

Les meves vaques fan net la garriga i no costen res al contribuent, i ajuden a prevenir els incendis. El que no podem permetre és un altre Andratx, patrimoni mundial cremat, per males gestions polítiques. A més, la possessió de Galatzó fa dotze anys que és propietat de l’Ajuntament, però cada dia està pitjor.

Quina és la vostra proposta?

A Mallorca, l'agricultura l'hauríem d'estirar cap a l'ecològic, perquè el canvi climàtic és evident. És més, consider que s'ha de conjugar el turisme amb el sector primari per tal d'atreure aquelles persones que durant l'hivern venen a Calvià per veure els camps, les marjades i els arbres ben cuidats. Amb la producció que es genera al municipi, els hotelers podrien proveir-se de recursos sense haver de comprar fora del terme. A través d'una cooperativa sense intermediaris, els productors podrien vendre més car però oferir mes bona qualitat. Ara bé, l’agricultura ecològica no és gens fàcil perquè hi ha moltes plagues, ja que hem desestabilitzat tots els equilibris naturals.

Què va suposar per vós la relació amb Jaume  Pallicer?

El vaig disfrutar com a padrí. Ell va ser condemnat a mort dues vegades, però afortunadament no l'arribaren a matar. La família va ser castigada durant quaranta anys, però vàrem haver d'aprendre a viure dins del franquisme. Amb dotze o tretze anys, la meva mare em va contar què havia passat, i m'explicà que el meu padrí era un roig. Fins a aquell moment, d'ells, dels rojos, només m'havien dit que menjaven al·lots, assassinaven i que robaven, així que no entenia com podia ser, perquè estimava molt el meu padrí. La meva mare es va exposar molt, perquè  amics que fins als vint anys no coneixien el seu passat.

L'edifici de Sa Societat va ser construït per homes i dones del poble com un centre d'ajuda mútua. Els falangistes el varen robar i una vegada arribà el període democràtic, no es va retornar als hereus. Què significa per a la memòria col·lectiva del poble?

Quan vàrem veure que quedaria tancat, el vàrem ocupar, per recuperar-lo puntualment per les festes de Cap d'Any. És un edifici que va ser usurpat i que hauria de ser dels que el feren –en aquell moment– i dels hereus. Ara s'ha creat un consell rector per gestionar-lo, però no sé si m'he equivocat. La història de l'edifici és un sentiment, amb una història preciosa. Unes persones que sense doblers varen proporcionar que els socis tingueren assistència mèdica, habitacions per si estaves malalt, et podien pagar un jornal durant un any en cas d'estar de baixa. Això fou un gran avanç, però tenien intencions de fer una cooperativa alimentària al solar adjacent.

Després de quasi quaranta anys de dictadura, quina va ser la vostra primera experiència amb la clandestinitat?

Una vegada mort Franco, feia d'electricista en un bloc d'apartaments de Costa de la Calma i, en arribar, un matí el terra era ple de papers. Vaig intentar agafar-ne un, però un home gran que també feia feina em va dir que no ho fes, que era millor que els fes la volta i que els llegís sense tocar-los, em va recomanar. Aquestes coses les compartia amb el meu padrí, i m’explicava que això eren reivindicacions dels treballadors i que les coses funcionaven d’una altra manera a la resta d’Europa.

Com us polititzau?

La cosa es movia. Un company meu, que li deien Toni Ballador i que ja estava ficat al PCE, em va explicar com repartia propaganda del partit en aquella època al municipi. A l'illa del Malgrat, davant Santa Ponça, hi havia un punt determinat on alguna persona que no coneixia deixava la correspondència del partit, i en els manillars buits d’una bicicleta duia les paperetes plegades. A més, havia de comprar el peix un dia abans perquè no li poguessin dir que venia de pescar i que no havia duit res. A aquest home li havien matat el seu germà durant la repressió i amb ell em vaig anar polititzant.

Com fou la vostra entrada a les institucions?  

No teníem ni idea de governar, però si moltíssima il·lusió. Encara que persones conegudes varen deixar de saludar-me una vegada que vaig sortir elegit, perquè ser comunista era sinònim d'assassí. A més, quan arribàrem a l'ajuntament ens trobàrem amb els funcionaris i les lleis franquistes, tot i que a Calvià vàrem aconseguir que les aigües fossin potables, la creació d'una xarxa de clavegueram, l'ampliació del cementeri, compràrem Can Verger, altres solars i arreglàrem carrers. Els primers quatre anys significaren un gran aprenentatge per a tots.

Més tard us allunyaríeu del  PCE. Per quina raó?

Haver d'escoltar a principis dels vuitanta que s'hauria de penjar els empresaris pels ulls com les paelles era absurd. Això ho deien molt pocs. Era gent que havia estat a la guerra, però la guerra, tot i que la vàrem perdre, s'havia acabat. Per altra banda, el tema dels atemptats d'ETA m'emprenyaven molt, perquè directament en culpaven els comunistes encara que no tinguéssim res a veure. Me'n vaig cansar.

Després de tots aquests anys, què en pensau de la política?

M'agrada molt, però estic desenganat. El sistema actual no va enlloc i s'ha de canviar, perquè no té futur. Per començar, s'haurien de fer llistes obertes i que la societat pugui votar directament les persones que realment volen representar la gent. S'acabarien ràpidament els barons.

EDICIÓ PAPER 13/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF