Lluís Vidaña: "Tots exercim poder sobre els altres i és molt difícil no coaccionar per aconseguir el que volem"

Entrevista a l'artista que ha guanyat el Certamen Art Jove d’Arts Visuals 2019

Lluís Vidaña Lladó (Palma, 1992) ha guanyat enguany  el Certamen Art Jove d'Arts Visuals 2019 i, per això, el 6 de desembre inaugura una exposició a Perpinyà, on denunciarà la invasió de plàstics que pateix la mar. El premi també li permetrà participar en el festival Inund'Art de Girona el pròxim juny. El certamen el va guanyar amb l'obra 'Mobilitzats', en la qual l'artista mallorquí posa de manifestat l'addicció als dispositius mòbils entre els més joves. De fet, fa classes de dibuix a l'IES Politècnic de Palma i ha fet feina a la UIB sobre aquesta problemàtica. El guardó li ha obert la possibilitat de donar a conèixer la seva obra, marcada per l'ús de mans de poliuretà i la pintura fosforescent.

Està tot fet en el món de l'art o encara es pot innovar?

És cert que s'han fet moltes coses, però els avanços tècnics possibiliten altres tipus de manifestacions artístiques de conceptes bàsics com la por, el temps, la vida i la soledat. Actualment, però, sí que existeix la necessitat de comprovar si el que vols fer ja s'ha fet abans, perquè en una altra part del món potser ho havien pensat. Crec que l'artista ha de crear un llenguatge propi que sigui recognoscible, per exemple, trobant elements que es repeteixen al llarg dels anys. Hem de ser optimistes i crec que sempre es poden renovar i reinventar les coses.

A la vostra carta de presentació, adjuntau un text sobre Zygmunt Bauman de l'impacte que tenen les xarxes socials en les persones. Si us cercam per internet, no és fàcil trobar la vostra identitat virtual. Coincidència? 

Tenc Facebook i Twitter, però mantenc la meva vida privada al marge. Em crida l'atenció i alhora m'espanta que moltes persones exposin què mengen o què estan fent a les xarxes i s'exposin públicament. Al teu Instagram pots voler donar la versió més idíl·lica de tu mateix, però segur que tens problemes. Tots en tenim. També pots publicar imatges que no són fetes en el present, i això pot expressar certa melancolia. Així i tot, hi ha moments en què sí que puc aparentar ser una altra persona, però em sembla descarat com es fa a les xarxes.

Fugir d'internet no dificulta donar a conèixer la vostra obra?

Quan public alguna cosa a les xarxes, intent fer-ho sota un concepte laboral per difondre el que faig i no la meva persona, malgrat que les meves obres diuen molt de mi mateix.

Què us proporciona l'art?

Gaudesc molt elaborant una obra, però quan ja està feta no és meva. El moment màgic és el procés creatiu, quan cerques idees i penses com pots materialitzar-les. Finalitzar una obra és com acabar un procés d'embaràs. La relació íntima que l'artista estableix amb la seva creació caduca perquè cobra una entitat pròpia.

Per què els materials fosforescents són tan recurrents en el vostre treball?

A Perpinyà exposaré 'L'esquelet plàstic', on faig servir pintura fosforescent perquè permet jugar amb una doble realitat paral·lela. Quan apagues el llum, es pot veure de què estan fets els peixos de la Mediterrània. Aquesta tècnica també m'ha servit per parlar d'altres realitats com l'addicció al joc i la tecnologia. Durant un any i mig vaig fer feina a la UIB en un equip d'investigació sobre pedagogia, on treballàvem el tema de la droga en joves. També, però, vam tractar l'addicció tecnològica al 'Fortnite' amb Projecte Home. És un problema que ens afecta a tots.

De qui és la mà que agafa la creu dels fils en la instal·lació que vas anomenar 'Titella'?

Quan t'apropes a la instal·lació, et veus reflectit al mirall i comproves que el titella ets tu mateix i com els fils et controlen. D'alguna manera tots tenim poder sobre els altres i és molt difícil no coaccionar per aconseguir el que volem. I això també passa a l'entorn familiar. Cercava reflexionar sobre el fals concepte de llibertat total, perquè tots tenim condicionants en el nostre pensament que venen determinats per la religió o la situació social en la quals has nascut.

Vau fer un dibuix de grafit on un mendicant que afirma ser espanyol demana. La identitat té importància quan no tens res?

Durant la crisi vaig trobar una al·lota davant El Corte Inglés d'Avingudes que demanava, i en un cartell destacava "Soy española". Ella volia deixar clar que era "com tu" i que per això era millor donar-li doblers a ella i no pas a una persona estrangera. Quan va estar exposada a Binissalem, a la mà de poliuretà que sobresurt del dibuix hi havia alguns cèntims.

En la mateixa línia vau omplir d'arena una peixera on es veuen mans i peus i davall el títol: 'Mediterrani: peixera humana'. Què volíeu denunciar?

Ho vaig fer pensant, sobretot, en la crisi humanitària dels refugiats, però també en la saturació i falta d'espai que pateix el Mediterrani, mentre que l'elecció de l'arena transmet aquesta sensació de desertització que patim.

Per què feis servir mans de poliuretà en les vostres obres?

Tenen molt a dir. La primera vegada que les vaig fer servir va ser a l'obra titulada 'Por' i em va servir per trencar amb l'estil academicista que feia i la meva timidesa d'adolescent. 

En una pintura fosforescent sobre tela vau dibuixar un ull que transmet i que està obligat a mirar. Què us espanta o sorprèn?

Un ull forçat a mirar. Representa moltes coses i té un significat obert. Una cosa que hi és però que no es veu. L'addicció, per exemple, no es pot veure, però sempre hi és present.

En una altra obra representau un datàfon i una mà que paga.

El consumisme es basa a dedicar unes hores vitals a treballar per després rebre una retribució i gastar en objectes que moltes vegades són absolutament innecessaris que pagam amb una targeta que rebateig com Vida.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF