José Manuel Naredo: “El mot creixement és fruit de l’imperialisme de la ideologia econòmica dominant”

José Manuel Naredo (Madrid, 1942) és economista i estadístic, és considerat un dels pioners i principals estudiosos i divulgadors de l’economia ecològica a l’estat espanyol. Té una llarga trajectòria com a estudiós dels fonaments de la ciència econòmica que ha anat alternat amb anàlisis més concretes sobre el funcionament dels sistemes agraris, urbans i industrials i la seva relació amb els recursos naturals. Destaca també pel seguiment exhaustiu que ha fet sobre el model immobiliari que ha sostingut l’economia espanyola al llarg de les darreres dècades. Ha rebut nombrosos reconeixements, entre els quals cal mencionar l’obtenció l’any 2000 del Premi Nacional d’Economia i Medi Ambient i el premi internacional Geocrítica, obtingut el 2008. D’entre les nombroses publicacions realitzades, destaquen tres obres: La economía en evolución (1987), Raíces económicas del deterioro ecológico y social (2006), ambdues amb reedicions actualitzades, com també la seva autobiografia intel·lectual Luces en el laberinto (2009).

En l’entrevista que oferim als nostres lectors, reproduïm part de la conversa que hi mantinguérem a Madrid durant el curs ‘Viure bé amb menys’, en la qual parlàrem sobre el paradigma econòmic dominant i el mite del creixement, els problemes socials i ambientals d’una economia que menysprea els límits naturals i que aboca la humanitat en conjunt cap a una crisi de civilització sense precedents.

Quins són els principals mites sobre els quals se sosté l’anomenat paradigma econòmic neoliberal?

El paradigma econòmic dominant està vinculat a un sistema de pensament format per una sèrie de concepcions sobre la naturalesa humana, l’individu i la societat que tenen l’origen en el pensament occidental. Aquest paradigma conforma una ideologia que no es pot qualificar amb cap adjectiu perquè no és ni neoliberal, ni marxista, ni intervencionista, ni mercantilista, sinó que el que s’ha de dir és que és una ideologia sense cap suport racional ni empíric, i que està basada en la metàfora absoluta de la producció i en la idea de progrés. Es tracta d’un model que cal combatre, en primer lloc, anomenant-lo pel seu nom... Seria una economia extractiva dirigida de manera autoritària, que reprimeix tot el que sigui necessari per tirar endavant els seus megaprojectes... La qüestió principal que s’ha de tenir en compte és que el capitalisme i, en general, el poder és discrecional en l’ús de les ideologies i en la formulació de missatges, i que no té cap escrúpol a fer servir idees provinents de diverses tradicions de pensament. La meva impressió és que tot val per vendre millor els productes o fer negocis.

L’economia neix com a economia de la naturalesa, lligada als límits naturals, però evoluciona com a ciència en contra d’ella. Per què l’economia evoluciona en contra de la naturalesa?

En l’economia d’avui en dia van guanyant cada vegada més pes les operacions de gestió i de finançament. Del que es tracta és d’imposar la metàfora absoluta de la producció; així, apel·lant a la producció, es ven qualsevol cosa. Es pressuposa que crear una empresa és bo de per si, perquè dóna feina i serveix per satisfer una determinada demanda de serveis. En realitat, però, aquest plantejament serveix per encobrir la creació circumstancial d’empreses i per donar cobertura ideològica a megaprojectes. En aquest sentit, veim que el que funciona és una economia apologètica de l’ statu quo, en la qual la producció esdevé un simple pretext per obtenir beneficis i afavorir l’obtenció de plusvàlues econòmiques... Si analitzam l’evolució dels megaprojectes, es posa en evidència que ni hi havia demanda insatisfeta ni la finalitat dels projectes era produir res, sinó que l’objectiu de veres era obtenir un enriquiment ràpid, ja fos amb l’inflament de pressupostos si era un projecte de construcció, o mitjançant plusvàlues del terreny, segons la naturalesa del megaprojecte.

En el context de crisi, hi ha hagut intents de disputar l’hegemonia a l’economia convencional introduint en l’agenda política vells debats dels anys 70 encaminats a pensar una economia més enllà del creixement i del capitalisme. Quines oportunitats hi ha perquè la sortida a la crisi no es tanqui en fals?

És cert que en èpoques de crisi es posen en qüestió i es comencen a discutir paradigmes i percepcions que pareixien indiscutibles. Ja va passar en la literatura del període d’entreguerres, també va passar en la crisi dels anys 70, com molt bé esmentau. Ja en els anys 70 hi havia propostes molt radicals i importants, com ara un sistema monetari internacional basat en una cistella de matèries primeres, que va rebre el suport en aquells moments de polítics com Pierre Mendès France. Ara, en canvi, ja no es discuteix amb la mateixa radicalitat; es critica el sistema, però de manera més limitada... El moviment crític s’ha centrat en la necessitat d’establir una taxa Tobin, i em sembla bé, però ho trob insuficient; pens que hauria d’elaborar alternatives més clares en coses tan concretes com fer front als paradisos fiscals i al sistema monetari internacional.

Sembla que el creixement que ens ha conduït fins a la crisi actual és la solució, que la recepta política per sortir de la crisi és més creixement. No és incompatible el creixement amb el benestar humà i la conservació de les bases naturals de la vida?

La paraula creixement és una paraula sense subjecte ni predicat, i ha costat més d’un segle de treball ideològic que la gent l’accepti irreflexivament. La paraula creixement és fruit de l’imperialisme de la ideologia econòmica dominant, perquè en la història de la humanitat, des de Plató i Aristòtil, totes les utopies que es plantejaven transcorrien en societats amb població i intendència estacionàries. A cap persona que tingués el cap ben moblat se li hauria ocorregut proposar una societat ideal fonamentada en el creixement permanent de quelcom físic o demogràfic. Això no té gens de sentit. Llavors, per mi, el problema és que la ideologia econòmica dominant acompanya la metàfora absoluta de la producció amb la mitologia del creixement de la producció, de la producció que ha quedat circumscrita a un saldo monetari. La gent ha assumit com a quelcom de carn i os el reduccionisme monetari de l’economia. El problema és que davant això no hi ha res construït conceptualment al mateix nivell.

Sense creixement econòmic, com es pot viure? Amb decreixement fins que s’assoleixi un estat estacionari? Com seria la vida sense creixement?

Davant l’economia del creixement, el que no es pot fer és contraposar-hi el decreixement, un altre reduccionisme fonamentat en una única variable. No podem valorar la prosperitat en funció de si l’economia creix o decreix. Per mi, el que hauria de predominar és un enfocament obert i transdisciplinari que, per definició, no hauria de desembocar en un nou imperialisme ideològic que substitueixi l’actual reduccionisme monetari. En un enfocament obert i transdisciplinari com el que jo adopt, no es pot acceptar una única variable per decidir si una societat està millor o pitjor. En economia, hi ha aspectes irreductibles que suposen judicis de valor, i convé evidenciar-los per poder decidir si una decisió econòmica és socialment bona o dolenta.

A vegades, el llenguatge s’utilitza per encobrir els conflictes o per decantar-los cap a una de les parts fent creure a l’altra que el conflicte ja no existeix. Aquesta ha estat l’estratègia seguida per desactivar el conflicte socioambiental? Apel·lar a conceptes de consens com desenvolupament sostenible o economia verda, que en realitat són oxímorons?

En el llibre Raíces del deterioro ecológico y social ja vaig assenyalar el paper que juga el maneig just del llenguatge en els conflictes socials. Vaig insistir en el fet que quan hi ha un conflicte es tracta de desactivar-lo ajuntant els dos extrems. Això és el que va passar en els anys 70, en què la baralla ideològica entre desenvolupistes i ecologistes o conservacionistes es va tancar en fals mitjançant el recurs a l’adopció d’un concepte de consens, el de desenvolupament sostenible. En realitat, però, aquest concepte no ha aportat res, ha estat un maquillatge, una imatge verda per superar el conflicte dels 70 i generar un llenguatge polític correcte que ha pogut ser adoptat per tothom sense problemes.

Com creis que es poden combatre aquests conceptes tòxics que han narcotitzat el moviment ecologista? De quina manera seria possible mantenir-se en la radicalitat que permeti abordar amb eficàcia els problemes reals?

El que jo he proposat per aconseguir el que deis, d’entrada, és interpretar amb cautela els adjectius aplicats al desenvolupament i aprendre a usar-los com a detectors de problemes no resolts. Vull dir que el desenvolupament sostenible el que posa en evidència és que el desenvolupament existent és insostenible, de la mateixa manera que parlar d’economia verda el que ens diu és que l’ordinària és molt negra.

Les solucions als problemes econòmics i el retrobament de l’equilibri social i ambiental es troben més enllà de l’economia, en la idea de deseconomitzar cada vegada més àmbits de la vida social?

Sí, cal combatre l’enfocament econòmic ordinari perquè el tema és que, a mesura que s’amplia l’esfera de l’economia ordinària, s’amplia també l’escassetat. L’economia ordinària orientada a la producció de béns i serveis, en comptes de combatre l’escassetat, la incrementa, i esdevé una gran màquina generadora d’escassetat. Això és així gràcies al reduccionisme monetari, que fa que l’autosuficiència de les persones sigui cada vegada menor i que depenguin més de comprar coses que els són per complet alienes. El sistema estén la misèria per tot el planeta, com ja havia apuntat Illich, una misèria que ve a substituir la precarietat, que és diferent de la pobresa.

Quins referents teòrics ens ajudarien a visualitzar millor els aspectes més foscos del sistema?

Pens que caldria recuperar les crítiques a la societat de consum i a les seves falses promeses de felicitat, desenvolupades al llarg dels anys 60 i 70, molt més potents i radicals que les actuals, i que estaven ja presents en les obres d’Illich, Gorz, Debord... Ara, precisament, és una bona oportunitat per rellegir Illich, aprofitant que enguany s’han reeditat en castellà dos dels seus treballs, titulats Energía y equidad i El derecho al desempleo útil. En aquest darrer llibre, que he prologat, es pot revisar la seva forta crítica a la professionalització i a la monopolització del treball com a causes de la pèrdua d’autonomia i llibertat.

Quins projectes de futur té José Manuel Naredo?

Recentment he publicat el llibre Economía, poder y política, en el qual començ a donar sortida a un estudi més de fons sobre la ideologia dominant, que he anat desenvolupant al llarg d’uns quants anys. També estic estudiant el tema de la naturalesa humana des de la perspectiva antropològica. Continuu els meus treballs d’economia aplicada, d’estudi i anàlisi de les bombolles immobiliàries i financeres. I, darrerament, he fet alguna incursió en el món de la música escrivint El crepúsculo del ladrillo, un llibret per a una òpera bufa que s’ha pogut representar amb gran èxit a Madrid, amb el suport del 15-M i de l’Orquestra Solfònica.