El 2014 moriren 15 sense sostre

PalmaNo es desperta. Hi insisteixen un poc. “Abdel, Abdel”, el crida pel seu nom Hugo Cózar, treballador social de la Creu Roja. A poc a poc comença a reaccionar. Estava mig adormit amagat entre flassades. Són la una de la matinada, fa un fred humit agreujat per la pluja. Del constant plovisqueig, aquest home que viu des de fa dos anys als carrers de Palma se’n resguardarà aquesta nit gràcies al voladís de l’edifici de l’Administració de l’Estat, des del qual es veu la part de darrere del palau de congressos. Tot contrast, com contrasta el seu somriure. “No tenc por del fred”, diu amb una veu amable, després de pegar un glop al cafè amb llet fumejant que li han deixat Hugo i el seu company de feina a la Unitat Mòbil d’Emergències Socials (UMES). Abdel explica com va deixar Marràqueix, com abans tenia una vida normalitzada fent feina dins el sector turístic i com va venir a Mallorca per viure prop dels seus fills que s’havien instal·lat aquí. La seva mirada emboirada per l’alcohol i un cansament intern també parlen de com ho va perdre tot a poc a poc.

Hugo Cózar, treballador social d’UMES des de fa vuit anys, ha vist molts de casos semblants al d’Abdel, i també com la crisi i la falta de feina i de recursos han fet que més gent acabàs dormint al carrer. “Crec que s’ha triplicat. Vàrem començar amb un col·lectiu de 50-60 de persones permanents al carrer i hem arribat a un moment en què ja hem passat els 300”. El problema, explica el treballador de la Creu Roja, és que fa dos o tres anys situacions que abans podien ser puntuals ara s’han cronificat.

Morts a l’hospital

A final del mes de gener va morir un home de nacionalitat espanyola d’uns seixanta anys que va viure els darrers anys davall el pont del torrent del Mal Pas a Palma. El rescat del seu cos el varen fer els Bombers utilitzant cordes. La seva mort va sortir a diferents mitjans de comunicació. “D’aquest senyor se’n feien seguiments periòdics, però no volia canviar la seva situació, estava adaptat al seu lloc, i no s’hi va poder fer res més”, comenta el treballador social de la Creu Roja, qui aprofita per cridar l’atenció sobre una realitat que queda amagada. “Aquest senyor ha mort al carrer; el que passa és que l’any passat varen morir 15 persones. La diferència és que han mort a l’hospital, i d’aquests ningú no n’ha comentat res. Això també és molt frustrant”, assenyala, i comenta com tant el que va morir al torrent com la resta tenien la mateixa trajectòria. Altres anys, segons assenyala Hugo Cózar, han mort entre quatre i sis persones que eren usuàries de la UMES. “Mai no n’havien mort tants. No en puc dir el motiu, potser ha coincidit. Feia molt de temps que eren al carrer amb problemes de salut física i mental i temes d’alcoholisme. Tot això, amb aquesta vida, tants anys, i finalment si no fas un canvi… És trist però és així”.

Duresa dels casos

El treballador de la Creu Roja, tot i que reconeix que li agrada la feina que fa, no amaga la duresa del que viu, sobretot amb aquests casos, ja que es tracta de la mort de persones amb les quals tenen una relació establerta, amb molts des de ja fa anys. “Els coneixem bé, hi tenim contactes cada setmanal. Hi havia un pla de feina amb ells”, lamenta. Però no perd ni un moment la seva motivació. “Som agents de canvi. Els hem d’impulsar. A ells els fa falta tenir contacte amb la gent. Fan la seva vida, però ningú més no ve i els recomana: has de prioritzar les teves necessitats, has de fer-te el DNI”. És aquest un dels objectius dels treballadors de la UMES, que també fan les sortides diürnes per fer acompanyaments, a més d’atendre les necessitats bàsiques al vespre. Donen roba d’abric i aliment: reparteixen flassades, sacs de dormir, galletes, cafè amb llet. “Si convides a un cafè, potser és més fàcil parlar amb algú”.

Buit d’atenció: malalts mentals

Però també n’hi ha amb qui no pots ni parlar perquè tenen una malaltia mental que es veu greument deteriorada pel fet d’haver de viure al carrer. “Aquí, a Mallorca, tenim un problema amb el col·lectiu de salut mental. No hi ha un recurs específic per a aquestes persones que ja duien una trajectòria de descompensació des de fa molts anys. Són gent que ha perdut les facultats de xerrar, les habilitats socials, són paranoics, sense autonomia. No hi ha ningú que estigui sobre d’aquesta gent”. Comenta, així mateix, que hi ha persones que fa deu anys que no van al metge i que si investigues i crides a psiquiatria, no sempre les coneixen. Segons explica Hugo Cózar, treballador de l’organització social, l’únic que es pot fer és una notificació a la Fiscalia i que al cap de dos anys l’incapacitin. Així, el que passaria és que li llevarien la seva capacitat d’obrar i se’n podria plantejar un ingrés involuntari. “Imagina’t les passes que s’han de fer per poder ajudar aquesta persona. És molt complicat. Jo m’agradaria que es posàs en marxa un recurs que anàs adreçat a aquest col·lectiu, perquè són les situacions més desfavorables del carrer, amb més desprotecció”.

L’optimisme torna quan aquest treballador de la Creu Roja que és tot vocació parla de la sensibilitat social sobre la realitat dels sense sostre .“Ara hi ha més sensibilitat que abans i vull pensar que anirem a millor i que la gent cada vegada obrirà més la seva ment i mirarà d’ajudar els altres”.