Publicitat
Publicitat

MEMÒRIA ORAL

Pla de Mallorca, la comarca que més va resistir el turisme

Un documental recupera la memòria biocultural de l'illa a través de testimonis

La memòria biocultural oral del Pla de Mallorca, a través del testimoni dels darrers pagesos que hi viuen de l'agricultura, és el bessó que dóna forma al documental El Pla de Mallorca: la velocitat d'un canvi , guanyador de la Beca d'Investigació en Cultura Popular que concedí la Fundació Cases Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet l'any 2011 i que s'acaba d'estrenar. Hi prenen la paraula els últims pagesos de Mallorca, una generació que "estam a punt de perdre", segons apunta Aina Socies, coproductora i coguionista del documental. Precisament, la recuperació del patrimoni agrari i cultural que conserven aquestes persones i que no s'ha transmès de pares a fills és el que motivà la realització d'aquest treball.

En poc més de trenta minuts, el reportatge fa la crònica d'un canvi irreversible: el que han provocat a Mallorca la mecanització del camp i l'arribada del turisme i, amb ell, el pas a l'economia de serveis. La comarca del Pla, la més llunyana de la mar i on encara sobreviu part del mite de la 'Mallorca profunda', va ser la darrera a fer aquesta transformació. Durant la dècada del 1960, encara es dedicava a foravila el 60% de la població, molta més que a la resta de l'illa.

Els pagesos prenen la paraula en el documental i ho fan per primera vegada. Alguns d'ells, al principi, s'hi van resistir. "No valoren la importància del seu coneixement", apunta Aina Socies. El motiu, afegeix, és que la seva paraula "mai no ha estat valorada".

Testimoni i context

Durant els trenta minuts de metratge, algunes frases condensen la transformació radical que visqueren fa mig segle: "Va venir l'escarabat i el turisme tot amb un pic! Vàrem deixar fer els albercoquers i, si es moren, ja en farem foc a l'hivern", diu Margalida Mesquida, Sarola , de Porreres. Gabriel Font Butza , de Petra, lamenta que el camp s'ha buidat i no en queda res, de la seva vida de pagès, de la qual ell és únic testimoni: "No veus gent a foravila que rigui", ni ningú ja no canta cançons de segar, afegeix més tard.

La primera persona del pagès s'intercala amb la visió dels experts, que contextualitzen aquest procés de transformació. Personatges com el geògraf Climent Picornell i l'historiador de l'art Jaume Andreu donen les claus de l'èxode rural i el canvi econòmic i social radical que ha viscut l'illa, i que es pot comprovar amb l'observació del paisatge: els camps verds i "despersonalitzats", dedicats a un únic cultiu, o la substitució de les casetes de foravila per les segones residències il·legals, testimoni de la bombolla econòmica de la nova classe obrera que va deixar la terra pel totxo, en són alguns exemples.

Finalment, però, un tercer testimoni entra en acció: són els pagesos joves, que sí que han volgut continuar el llegat. "El documental ens quedava un poc trist", diu Socies, i per això se cercà el punt de vista d'aquells que han optat per tornar a la terra. Són dos pagesos que han recuperat l'interès pel camp i que, amb els nous coneixements tècnics i la tradició dels padrins, han apostat per tornar a viure de foravila. Ells i els que avui mantenen el trosset de terra, tot i no viure'n, són els que finalment recullen el testimoni dels vells i el tornen a posar en valor.

22 hores de gravació

La realització d'aquest reportatge ha durat dos anys, durant els quals Aina Socies, Pere Sureda (productors i guionistes) i Ana María Peña (realitzadora) hi han dedicat les hores buides que els deixaven les respectives feines. En total, han resultat 22 hores d'imatges gravades, gran quantitat de documents d'arxiu recopilats i desenes d'entrevistes que s'han condensat en trenta minuts.

El metratge està en mans de la Fundació Casa Museu Pare Ginard, des d'on se'n realitzarà la difusió. Alguns ajuntaments ja s'han interessat per presentar-lo als seus respectius pobles.