Publicitat
Publicitat

Daniel Garcia : Jo vaig ser fort, però als al·lots de barca ens esclataven

Als ports de les Illes, moltes famílies senzilles de tradició marinera oferien els fills als patrons per embarcar-los

Als ports de les Illes, moltes famílies senzilles de tradició marinera oferien els fills als patrons per embarcar-los. L'objectiu era doble: ajudar l'economia familiar i aprendre l'ofici. Com altres del seu temps, Daniel Garcia (Eivissa, 1936) va ser al·lot de barca.

Vàreu començar molt jove?

Sí, tenia 14 anys. Mon pare va anar a parlar amb el patró Jaume Sant i em van embarcar al bou de Can Jaumet , a Portocolom. La primera setmana, però, la vaig fer amb el San Bartolomé de can Roig. Guanyaves molt poc, però també anaves mantengut, i a ca nostra érem sis germans.

I quina feina fèieu?

Havia de fer la compra, traginar carbó i aigua cap a la barca... amb una paraula, no podia faltar res. Llavors feia la barca neta seguit, seguit, i em feien fregar els pallols (1) amb un gató (2) per deixar la fusta ben llisa.

També triàveu i arreglàveu peix, no és cert?

Sí, i molt. Sortíem a pescar a l'horabaixa i fins l'endemà. Quan trèiem el bou, tots triàvem peix, i quan la barca tornava cap a terra, l'al·lot havia d'arreglar la bastina (3), treurer-li la butza, tallar-li les coes i pelar-la tota. I no és com ara, no; en aquell temps n'agafàvem set o vuit caixons cada dia. Fins i tot em feien llevar les puntes a les quissones (4). Tenia les mans desfetes.

L'al·lot de barca feia tanta feina com un mariner, idò.

Tanta, no; més! Quan els altres havien acabat, a mi em tocava rabejar el peix amb aigua sempre seguit. En aquell temps, trèiem aigua a poals, no com ara que la treu un motor. Jo també triava les esponges, les tirava dins la tina (5) i els dissabtes, quan tots havien acabat, jo les havia de fer netes. Tenien molt de llim i duien feina. Llavors les esponges es venien a Palma. A Portocolom totes les cases en tenien per fer net, per eixugar en terra i per rentar-se la gent.

Què guanyava un al·lot de barca?

No guanyaves res. Sempre recordaré la primera paga, em donaren 7 pessetes la primera setmana de feina, de 200 que en va guanyar la barca, figura't. Els al·lots de barca just guanyàvem mitja part (6), d'onze que se'n feien. Més envadavant em donaven tres quartons i al cap d'uns anys, una part, perquè era molt feiner i qui més peix triava.

Es portava bé la resta de la barcada amb l'al·lot?

Ningú no t'ajudava, no; eres la cosa més baixa que hi havia. Llavors, sempre eres el darrer que menjava, i tot era fred. Mentre els altres feien una becadeta, l'al·lot escurava, i més tard havies de servir el cafè, primer al patró i llavors als altres mariners. Una de les coses pitjors és que anaves sempre banyat i a l'hivern et mories de fred.

Qui us donava ordres dins la barca?

Primer havies de creure el patró, però també a tots els altres que feia més temps que tu que hi estaven. Si el patró et veia sense fer res, aviat et trobava una feina. Els patrons llavors eren molt autoritaris i els havien de tractar amb molt de respecte; no és com ara, no.

En el vostre temps, hi havia altres al·lots de barca com vós mateix?

En el meu temps hi anaven d'al·lots en Tomeu des sord , en Toni Asensio , en Pedro Reus ... Pescàvem al bou, però també anàvem a la llampuga. Llavors eres al·lot de barca fins als 18 anys o fins que en venia un altre de més jove.

Les condicions eren molt dures per a gent tan jove...

Home, jo ja havia fet feina a foravila de porqueret. Caminava molt, però no era tan feixuc. Jo per sort vaig ser fort, però la veritat és que ens esclataven. No tots els patrons eren igual, hi havia barques que no volien al·lots. Jo, pel meu natural, no ho hauria consentit mai, dur al·lots de barca. Anys més tard vaig ser patró i mai en vaig voler cap. No treia cap enlloc.

A ca vostra eren tots mariners?

Sí, mon pare i ma mare eren eivissencs. Mon pare feia feina amb una draga i el van enviar a Portocolom. La draga es va espenyar i ma mare, un germà i jo, que tenia mesos, vinguérem cap aquí. Llavors va esclatar la guerra i van haver de quedar. Mon pare i els germans vàrem pescar, i ma mare venia peix. Anava a vendre per foravila a peu, carregada amb el peix, molts de dies feia 20 quilómetres a peu.

Vàreu pescar quasi tota la vida, tornaríeu a fer de mariner?

Sí, era el meu ofici i m'agradava. M'hi vaig guanyar la vida, s'han de saber conformar.