Fa anys ja que David Ginard descobrí una carta del jove Jordi Pujol a un altre jove mallorquí on li recomanava que abandonàs la idea del pancatalanisme. En les seves memòries, inutilitzades fa tot just una setmana per la sonada confessió, tan sols utilitza l’expressió Països Catalans en tres ocasions i és per renegar-ne. A pesar de la llarga temporada d’aliança amb el PSM, les Balears són absents en aquest text. Hi apareixen noms propis (Joan Estelrich, Josep Melià, Felicià Fuster, Fèlix Pons, Baltasar Porcel), però les Illes, mai. Hauria tengut més d’una anècdota per contar. Com quan Jaume Matas, el 1999, aprofità una trobada intergovernamental a Mongofra (Menorca) per exigir-li que una llista de 500 paraules “balears” fossin incorporades al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. O l’ajuda econòmica que, segons em contà Bartomeu Barceló, prestà a través de Banca Catalana perquè es pogués posar en funcionament l’editorial Daedalus. Però, tanmateix, aquestes memòries ja no servirien de res sense la veritat central del compte corrent andorrà. La seva història no m’ha recordat, però sí m’ha fet pensar en Tema del traidor y del héroe, de Jorge Luis Borges. Aquella història del prestigiós líder nacionalista d’un país oprimit... Però pareix que ni ell ni els seus companys de viatge hi han volgut jugar. Per molts, això de Pujol ha estat tan dolorós com descobrir que els Reis d’Orient són els pares.
Les retallades i els sacrificis també han estat com els Reis d’Orient. No era la crisi. A Extremadura, no n’hi hagut, de retallades, almanco amb la mateixa intensitat que en altres llocs, per la senzilla raó que el govern del PP depèn de no irritar Izquierda Unida. Ara, les eleccions europees desincrustants han provocat que els governs balear i espanyol es mostrin més rumbosos i ens diguin que això respon a una recuperació econòmica i a la feina ben feta d’anys anterior. I, tanmateix, ho sabem, que no era la crisi, que eren ells i els seus amigots.
És una més de les cares de l’efecte Podem. Si Zapatero encunyà l’expressió “oposició útil”, als dels cercles se’ls podria aplicar la d’“antisistema útil”. Des de fa anys les enquestes i els estudis sociològics indicaven que la major part de persones que participaven en activitats del 15M o que simpatitzaven amb els indignats eren antics votants socialistes. Després s’han sorprès de comprovar que un terç dels vots de Podem provenen d’antics votants socialistes. Ara, els responsables de la caiguda del PSOE denigren Podem. No crec que la millor manera de recuperar la parella sigui posar a parir el seu amant. Estan insultant els votants que voldrien que tornassin a casa.
M’haureu de disculpar, però a mi tot això de la insularitat no m’acaba de convèncer o, dit d’una altra manera, no crec que convencem ningú amb aquesta història. Basta mirar la composició demogràfica de la societat balear. Bona part d’ella ha vingut de fora i hi ha romàs. Si el cost de la insularitat ocasionàs unes pèrdues tan elevades, aleshores seríem nosaltres els que hauríem emigrat al continent. Fa temps que les Balears viuen d’explotar els encants de la seva insularitat. I a que ens estranyaria que, de sobte, Castella-la Manxa es posàs a reivindicar una compensació pels costs que representa no tenir litoral? Mentre el model econòmic no canviï o per a la majoria de la població representi una urgència canviar-lo -i sembla que això no serà a curt termini-, no convencerem ningú de la necessitat d’un nou REB. Això, deixant de banda retòriques mentideres: si aquí pagam la benzina més cara d’Espanya és per l’impost del nostre govern autonòmic i per la manca de competència entre companyies.
