El mateix any que Catalunya ha estat celebrant amb gran intensitat el tricentenari de l’acabament de la Guerra de Successió ha estat quan s’ha revifat al màxim la qüestió de fons que va plantejar-se en aquell conflicte bèl·lic, el primer que va tenir una dimensió mundial. El desenllaç de la Guerra de Successió va determinar que el Regne de València (el 1707), el Principat de Catalunya (el 1714) i el Regne de Mallorca (el 1715) perdessin la seva condició de subjectes polítics sobirans. Feia poc més de dos segles que ja compartien el monarca amb el regne de Castella, però tot i això continuaven mantenint vigents les lleis i les institucions pròpies. Amb la victòria de les tropes borbòniques de Felip V, i els consegüents decrets de Nova Planta que tot seguit es promulgaren, es produí un canvi dràstic de la situació. A Mallorca durante la primera Revolución, Miquel dels Sants Oliver ho explicita ben clarament: “La Nueva Planta que, a partir de 1716, varió radicalmente el gobierno de la isla, fue sin disputa el hecho capital de su historia contemporánea. Quedó equiparado este territorio a los demás de España y reducido a la uniformidad de Castilla. Dejó de ser árbitro de sus destinos y no rigió en adelante su propia vida [...] Entonces empezó para Mallorca el verdadero período de asimilación al régimen, a la leyes, a las costumbres, a la cultura toda de Castilla”. Més clar, impossible.
Com a conseqüència d’aquella guerra de fa tres-cents anys, va establir-se l’ statu quo que encara perdura: l’hegemonia política -alhora reforçada per una clara majoria demogràfica- de l’Espanya castellana, la qual des de llavors s’ha cregut -i es creu- legitimada per anar imposant els marcs legals que han estat vigents al llarg dels diferents períodes històrics. I aquest statu quo s’ha mantingut perdurable durant l’absolutisme del XVIII, al llarg del tempestuós segle XIX, en el període de la Restauració, durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco, i en l’etapa de la segona República i de l’Espanya autonòmica del postfranquisme. La veritat és que l’acceptació d’aquest statu quo va ser molt considerable, en una bona part dels tres segles, entre les elits polítiques i econòmiques de l’antiga Corona d’Aragó. L’estat-nació va tenir molt de poder de seducció en la mesura que s’autopresentava com l’instrument més idoni per avançar cap a la modernitat i el progrés. I per aconseguir aquests objectius tan valuosos foren molts els sectors dirigents no castellans que acceptaren la despersonalització i la submissió del seu país al centralisme i a la uniformització. Un error descomunal.
Amb l’absolutisme borbònic, els països de la Corona d’Aragó varen passar a ser parts minoritàries d’un conjunt quan en realitat pel seu origen i la seva història de sobirania secular eren per ells mateixos un conjunt complet, amb uns atributs polítics semblants als que pogués tenir la Corona de Castella. En perdre la condició de subjecte polític sobirà, a causa d’una derrota militar i no per cap renúncia voluntària, els regnes de València i de Mallorca i el Principat de Catalunya foren sotmesos als interessos de la majoria política que controlava l’Estat. I això implicava, lògicament, que el model d’estat implantat i mantengut era el que més convenia a l’abans esmentada majoria. Podia canviar el règim polític -monarquia o república, democràcia o dictadura-, però el monopoli de la sobirania de part del grup nacional castellà majoritari era -i és- un fet sagrat inqüestionable. La constitució actualment vigent perpetua l’ statu quo de desigualtat nacional que va establir-se a l’Estat espanyol a partir de la victòria militar d’una de les parts sobre les altres ara fa tres-cents anys. La democratització profunda d’Espanya mai no podrà ser real si no es retorna la condició de subjecte polític sobirà a aquells pobles que la varen perdre a causa del desenllaç d’una guerra, els efectes de la qual encara incideixen sobre el moment present.
Tanmateix, el fet més determinant a l’hora de decidir la condició de subjecte polític sobirà d’una comunitat humana no és la seva naturalesa de poble constituït històricament. És clar que aquest és un fet certament important a tot arreu. Però sobretot el que cal tenir en compte és la voluntat majoritària de la gent expressada en llibertat. Si un país o un poble es considera a ell mateix un subjecte polític sobirà no hi pot haver cap poder superior -ni tampoc cap text sacralitzat o cap majoria externa al país en qüestió- que ho impedeixi. La democràcia està per damunt de les constitucions i dels statu quo heretats. I les llibertats dels ciutadans no poden ser invocades en oposició a les llibertats dels pobles, el que cal és que les unes i les altres siguin concebudes i gestionades com a complementàries.
La persecució per terra, mar i aire del sobiranisme català de part dels poders de l’estat és un episodi que pot ser considerat una nova edició de les mesures que varen ser aplicades a Catalunya a partir de l’endemà de l’onze de setembre de 1714. Llavors es va abolir la condició de Catalunya com a subjecte polític sobirà, amb la consegüent eliminació de les lleis i institucions que li eren pròpies. Ara, tres-cents anys després, igualment es nega a Catalunya el dret de decidir democràticament quin ha de ser el seu futur. Llavors va ser l’absolutisme borbònic i la Corona de Castella, ara és el constitucionalisme i el grup nacional castellanoespanyol dominant el qui no vol reconèixer que en el segle XXI els àmbits de sobirania necessàriament han de poder ser decidits mitjançant l’exercici de la democràcia. I la democràcia a hores d’ara no pot deixar d’acceptar que la condició de subjecte polític sobirà es fonamenta en la decisió d’una comunitat nacional de considerar-se com a tal.
Aquests raonaments tan elementals són inconcebibles per a la casta madrilenya -i assimilats- que pretén patrimonialitzar retòricament la legalitat i la democràcia. Tanmateix, la perseverança i el coratge també són dos atributs dels demòcrates de bon de veres.
