Ahir vaig entrevistar Chus Martínez i podeu trobar l’entrevista a les pàgines de Cultura. A la gent que ens interessa l’art contemporani no ens han d’explicar qui és aquesta dona. Però com que l’art no és el futbol i voldria que tothom m’entengués, m’atreviré a dir que Chus Martínez és qualque cosa així com Guardiola en el món del futbol. Es troba entre les persones més influents del món de l’art, és valorada pels seus coneixements, per les estratègies que emprèn, per la tècnica i per la innovació dels seus projectes, i també per una visió que clava més enllà del que aconsegueixen veure la majoria. Chus Martínez tampoc té por d’assumir riscos, ni de deixar el MACBA per anar a la Documenta, o deixar un alt càrrec al Museu del Barri de Nova York per agafar la més alta responsabilitat de l’Institut d’Art de l’Academy of Art and Design de Basilea. I tampoc fer un forat a la seva agenda per donar suport als artistes joves de Balears contra l’abandonament al qual els ha sotmès el nostre Govern. Si la llegiu, a l’entrevista veureu que Chus Martínez parla de la necessitat d’assumir riscos per avançar. Evidentment, no parla d’ella mateixa, sinó dels artistes que s’han d’arriscar i equivocar molt per créixer, dels projectes que si són equivocats cal tornar-los a fer, una vegada i una altra, perquè només arriscant surten coses extraordinàries, diu. I parla de tot país que ha de ser valent per apostar per tots aquells que arrisquen per fer més gran l’art i la cultura. Tot això diu o ve a dir. I a mi m’agrada molt la gent que s’arrisca, que pot perdre i de fet perd moltes vegades, simplement perquè no es conforma amb allò que sap fer.
