Publicitat
Publicitat

Artigau acaba l’auca que Carner va dedicar a Gaudí

L’ARA publicarà el text i les il·lustracions en primícia a les pàgines centrals el diumenge 13 d’abril

“Quan era molt jove vaig plantejar-me dedicar-me a la il·lustració. M’hauria agradat dedicar-m’hi, però vaig veure que no podria il·lustrar els temes a la meva manera i em vaig decantar per la pintura. Tot i així, m’ha quedat la vena d’il·lustrador”, reconeixia aquest gener Francesc Artigau quan mostrava la primera versió -encara sense pintar- de l’Auca d’una resposta del senyor Gaudí, una de les més conegudes del llibre Auques i ventalls, del qual aquest 2014 se celebra el centenari de la publicació.

“Les vinyetes més difícils han sigut les que feien referència a aspectes concrets de l’obra de Gaudí”, explicava. A la segona il·lustració, per exemple, es pot veure Gaudí treballant al davant d’una de les seves creacions de trencadís: sembla que la massa de colors surti de dins del seu cap. Els versos corroboren l’excepcionalitat de l’arquitecte: “Cada hora, no s’hi val / fa una cosa genial”. N’hi ha més: des de la Casa Calvet fins al Parc Güell, les intervencions de la Seu de Palma o la Casa Batlló.

Artigau va començar a treballar en l’ Auca d’una resposta del senyor Gaudí a finals de l’any passat. “El més difícil és posar-te en el projecte i dormir-hi -assegura-. Després quedes malament amb tothom del teu entorn perquè no vols fer res més”. El resultat es podrà veure en primícia a les pàgines centrals de l’ARA el diumenge 13 d’abril. A partir del dia 14, es posarà a la venda en un tiratge de 250 exemplars, numerats i signats amb llapis per l’artista, i amb una reproducció de la signatura de Carner.

Artigau ha treballat tenint molt present el sentit de l’humor de la segona dècada del segle XX, el moment en què Carner va escriure l’auca. Bon coneixedor d’aquest gènere, no és la primera vegada que l’aborda: als anys 70 en va fer una d’autobiogràfica per a una exposició comissariada per Rafael Santos Torroella. Artigau s’ha permès alguna aparició estel·lar en alguna de les vinyetes: a la tercera, el babau té la cara del ministre de Cultura, José Ignacio Wert.

El poeta i l’arquitecte

Jaume Coll, professor de crítica textual a la Universitat de Barcelona, estudiós de Carner i marmessor del seu llegat, ha estat un dels impulsors d’aquesta nova versió de l’Auca d’una resposta del senyor Gaudí. Coll recorda que “l’admiració i l’interès de Carner per l’obra i la personalitat de Gaudí tenen una primera fita literària en un poema del Primer llibre de sonets ”, que Carner publicaria el 1905, quan tenia 21 anys. “És un cim, dominant les estèrils planures / hont ja arriba la llum de les glòries futures”, es pot llegir a En Gaudí, que en paraules de Coll es tracta d’un “retrat acolorit que descriu el rostre i la mirada, els llavis, la barba i la veu d’un home egregi, de cinquanta anys, al zenit de la seva carrera i dedicat en cos i ànima a l’obra més gegantina que havia emprès”.

Coll considera que la relació entre el poeta i l’arquitecte “es devia afermar cap al 1904, quan Gaudí es va fer càrrec de les obres i la decoració de la Sala Mercè, inaugurada al novembre a la Rambla dels Estudis, 4 (avui número 122)”. L’estudiós creu que Gaudí li devia explicar una anècdota sobre la intervenció a la Seu de Palma. Carner en trauria “una peça magistral escrita en mallorquina prosa, mai no publicada en llibre, Sa cadireta de Madò Tonina ”, publicada a La Veu de Catalunya el febrer del 1905. Coll en reconstrueix la peripècia: “És la història d’una pobra velleta que anava cada matí a la Seu amb la seva cadira i s’asseia al costat del cor. Però un dia es va trobar que un arquitecte de Barcelona feia desmuntar el cor i el feia traslladar al presbiteri. I ella, desconcertada i desemparada, va deixar anar un interrogant desesperat: «Idò, avont posaré jo sa meva cadireta?»”

Gaudí apareix en altres textos de Carner, acotats sobretot als anys 1904-1907, si bé l’evocaria breument en un article sobre l’epigrama del 1928, dos anys després de la mort de l’arquitecte.

L’auca de Gaudí

Hi ha, evidentment, l’auca recollida en volum el 1914. És la peça literària central de Josep Carner sobre Antoni Gaudí, “una auca d’autor, que reprèn el to popular d’un gènere de caràcter anònim -defensa Jaume Coll-. Sovint s’ha defensat que el poeta fa una valoració negativa de l’arquitecte. Res més lluny de la veritat, si la llegim amb atenció. Potser s’ha entès com una crítica el que no és sinó humor i ironia, uns ingredients indestriables de la seva poesia”.

L’anècdota que va activar la creativitat de Josep Carner involucra la família Güell, que havia demanat a Gaudí, arquitecte de la família, que reformés i decorés la casa on havien d’anar a viure. Isabel Güell tenia una gran cultura musical i tocava l’orgue al palau del seu pare, però a la nova casa, com que no era adequat instal·lar-ne un, es va proposar enquibir-hi un piano de cua en un saló d’antiquari, atapeït de mobles i objectes. Carner li va inventar una altra identitat, Dona O Comes i Abril. “El poeta basteix la peça literària a partir d’una simple resposta -diu Coll-. I si fem cas de la seva teoria de l’ham poètic, on prescriu que una ratlla meravellosa, un vers donat pels déus és l’inici de tot poema, aquí el tal impuls deu ser la rima de l’instrument amb el nom de l’arquitecte”. És aquest fet el que permet a Carner un final antològic: “I va fer el senyor Gaudí: / «Miri, toqui el violí»”.

Auques i ventalls va ser revisat i ampliat el 1935. El recull va tornar a canviar dues dècades més tard, quan Carner va garbellar i reorganitzar seixanta anys d’obra poètica al volum Poesia (1957). La versió de Francesc Artigau de L’auca d’una resposta del senyor Gaudí vol retre homenatge a un poema que un segle més tard de ser publicat encara respira la mateixa frescor i força amb què va ser concebut.