Sopes mallorquines, crema catalana...: la visió externa de nosaltres, interioritzada com a pròpia. Quan els membres d’un poble, d’una cultura, s’observen i es valoren a ells mateixos des del punt de vista dels de fora és símptoma que ja és en una fase molt avançada el procés d’extinció de la seva personalitat.
En aquesta visió externa, hi entra també veure la llengua pròpia d'una comunitat com una nosa. I el Govern actual la deu veure així, si tenim en compte que es dedica a combatre el català en tots els fronts: reducció d'usos, barreres a l'adquisició per nous parlants, dialectalització absurda... Totes les llengües, pels canvis socials i per l'evolució natural de la població, contínuament perden parlants, parlants i usos. Per a inutilitzar una llengua n'hi ha prou d'impedir o dificultar la incorporació de nous parlants, de nous usos i que es generin noves paraules d'acord amb les necessitats i el sistema propis. Dificultats o impediments, tots, que es poden trobar en les mesures que va adoptant aquest Govern.
A l’extinció d’una llengua, també hi ajuda que sigui vista, pels parlants propis i tot, a través del filtre d’una altra llengua. En el nostre cas, tenim un govern que, capitanejat pel seu president, ens mira des de fora i ens pretén modelar des d’una visió externa, com si fos extraterrestre (moltes de les seves actuacions són d’extraterrestre, en el pitjor sentit de la paraula).
Ja n’hem escrit cosa en altres ocasions. Sembla, però, que aquest any que començam continuarà servint-nos més exemples d’aquest mirar-nos amb els ulls dels altres.
Podríem pensar que és sarcàstic que un govern commemori els 700 anys de la mort de Ramon Llull, del creador de l'estàndard –en paraules d'avui– de la llengua catalana, mentre que, alhora, es dedica a combatre la llengua que va fer gran. Potser l'explicació és perquè precisament és això que volen celebrar: la seva mort. Escriure “Ramón Yuy” pot ser la manera més idònia de representar el punt de vista d’aquest Govern sobre la nostra realitat, alhora síntesi d’ortografia i de pronunciació alienes. En aquest mateix sentit, hi ha una piulada publicada pel president que ho corrobora: “Avui dematí a sa Missa solemne en honor de Sant Sebastià presidida pes bisbe de Mallorca, Xavier Salinas, a sa Seu de Mallorca”. No és només el mal ús de l’article, per exemple davant “Seu” (cap dels seus padrins mallorquins mai no hauria dit “sa Seu" en lloc de “la Seu”; només alienígenes o gent despreocupada o enemiga de les llengües poden dir, i escriure, “sa Seu”), sinó també que hagi d’aclarir que el qui presidia la missa en honor del patró de Palma i el lloc on es feia eren el bisbe i la Seu “de Mallorca”. ¿D’on podrien ser? ¿D’Alcalá de Henares? És ridícul que no es limiti a dir “presidida pel bisbe, Xavier Salinas, a la Seu”, si no és que veu des de fora la comunitat que presideix. Mala cosa per a un president; excepte, potser, si procedeix d’una altra galàxia. Ah, i si deim "es bisbe" en lloc de dir "el bisbe", en bon mallorquí, feim referència a l'embotit que ens proporcionen tots els porcs en fer matances i no al bisbe Salinas, que era qui presidia la missa.
Tenim un president que no sap pronunciar “Llull” com el pronunciaven els seus padrins (diu “yuy”), que quan parla no fa distinció entre “caçar” i “casar”, que no controla l’ús dels articles “el” i “es” en els usos col·loquials tradicionals... i tantes altres coses. Tothom té les seves limitacions i, amb més o menys conformitat, tothom hi conviu. Entre neoparlants és comprensible que hi hagi dificultats d’aquesta classe. Però el que no té consol és que un president amb unes limitacions tan bàsiques, i partint-ne, vulgui donar lliçons i establir normes sobre el bon ús lingüístic que afectin la resta de ciutadans.
No és només en temes de llengua que desbarra contínuament, sinó que es veu, pels resultats, que és capaç de fer-ho en tots. Pertot i en tot ha demostrat incapacitat de gestió, visceralitat de comportament i menyspreu als ciutadans. Potser mai no havíem tengut un president del qual fos tan mal de fer trobar qui en parla bé i tan fàcil qui en diu pestes, fins i tot entre els coreligionaris.
En aquests casos, i per no abandonar les referències religioses d’aquest article, potser és oportú demanar-se quin camí ha de prendre la bona gent. ¿Ha de seguir el consell de Jesús i parar l’altra galta o ha de seguir-ne l’exemple i treure’l del temple i del govern, a ell i tots els seus, a cops de corretja? Esper que entre tots vegem que, de galtes, ja no en tenim més per a parar.
