NO EN SOM GAIRE CONSCIENTS, però a la vida són infinitament més nombroses les coses que depenen de nosaltres que les que no hi podem fer res. Des de les qüestions més petites i properes fins a les més globals, gairebé tot depèn de nosaltres. La nostra qualitat de vida, la salut mediambiental, la conservació i el gaudi del patrimoni, el pes de la cultura, les repercussions que acabarà tenint el canvi climàtic, la justícia social, l'existència en pau, l'estat de la convivència, les prioritats i els criteris de la política... No hi ha res de tot això que ens sigui aliè o, millor dit, que la nostra actuació no serveixi per inclinar la balança d'un costat o de l'altre.
Si bé el pes de cadascú sigui minúscul, té un gran valor. L'estat de les coses depenen de tu, de tu, de tu, d'una suma de "tus" i de mi. La perversió és, precisament, no tenir-ne consciència i pensar que el nostre posicionament, la nostra actitud i el nostre comportament és insignificant quan parlam de qüestions tan globals.
Aquest dimecres, a la presentació de l'informe sobre l'estat de la llengua catalana al 2013, ens recordaven la responsabilitat que tenim tots per definir un futur o un altre per al català. L'estat de salut que pugui tenir en els propers anys "és a les nostres mans", deien Miquel Àngel Pradilla i Joan Melià. I a mi em sembla que el més important d'aquesta expressió "a les nostres mans" és que no l'agafem en el seu sentit col·lectiu, o no només. És determinant que sigui una suma de milers i milers de mans, de milers de persones que siguem conscients que la nostra actitud personal vers la llengua i l'ús que en facem té conseqüències enormes per al seu arrelament dins la normalitat del país.
