Vull confessar-vos una cosa: fins fa dos dies l’estelada m’importava encara manco que la demolició (o no) del monument de la Feixina. Però des que l’havien prohibida, què voleu que us digui, havia esdevingut per primera vegada un ‘obscur objecte de desig’. I mirau que mai no he estat de banderes. Fan de mal combinar amb un ulls marró temptació del desert com els meus. Però ja fa un grapat d’anys que Michel de Montaigne ens ho predicava: “prohibir quelcom, és despertar-ne el desig”.
De fet, per això n’havia posat una com a acompanyament gràfic de la contra d’avui. Inconscientment, somiava que la delegada del Govern segrestàs l’edició d’aquest diari i així poder apuntar-me el trumfo de ser un 'enfant terrible' de la premsa illenca. Tot de bades. Els jutges ja han fet fer anques enrere la prohibició i l’estelada ha deixat de tenir per a mi, com totes les banderes del món conegut, cap tipus de significat més enllà de ser un tros de tela amb el qual abrigar-me quan faci fred.
Un partit que només hauria tingut una transcendència purament esportiva s’ha elevat a categoria nacional. Puigdemont i Colau, la nova reialesa laica i catalana, ja han confirmat la seva assistència. Ara, només falta que guanyi el Barça i que TVE no censuri la més que previsible pitada de l’himne. El capet no em dóna per imaginar-me les portades de l’endemà si no fos així: ja sigui fora pitada o fora victòria blaugrana.
Però hi ha una cosa que no entenc. Si repassam la Llei de l’esport, un text neosagrat d’interpretació lliure, llegim que “no es podrà accedir als recintes esportius amb banderes o símbols que incitin la violència o el terrorisme o que incloguin missatges de caràcter racista, xenòfob o intolerant”. 'Fin de la cita'. Si en féssim una anàlisi sintàctica bàsica, en quina realitat paral·lela l’estelada seria el subjecte d’aquesta frase?
Tota polèmica, com tot bon llibre, té una segona lectura. I en aquest cas, estic convençut que l’haureu deduït tot d’una. Fent allò que ‘teòricament’ ningú li demanava, Concepción Dancausa, la delegada del Govern en funcions de Mariano Rajoy, la mateixa persona que ha autoritzat una marxa filonazi a la capital de regne aquest cap de setmana, ha enviat sibil·linament (o no) el missatge que l’estelada és la bandera de l’odi, de la violència i del terrorisme. Com que les banderes, almanco fins que arribi la revolució de les màquines i dels teixits, són éssers inanimats, no poden ser el subjecte que cercàvem, només ens queden les persones que les porten. Sense dir-ho, ha inferit un missatge –#IndependentistesTerroristes– que ha calat en l'opinió pública com la serena que cau menuda. POSTprecampanya en estat pur. Quan tot falli, sempre ens quedarà l’odi als catalans.
Tota la vida ens havien venut la moto que en democràcia les idees es defensen amb paraules. Però no totes tenen el mateix estatus. Per si teníem qualque dubte, l’excés de zel en la protecció de les essències ha palesat que hi ha banderes de primera i banderes de tercera. El missatge és perillós però ha esdevingut gairebé una moda. Si no, recordem l’'affaire' Ikurrinya al proppassat Festival d’Eurovisió. O el drama innecessari de l’Institut de Política Familiar quan penjaren la bandera de l’Arc de Sant Martí a la balconada de Cort. Només certes banderes fan bo o tenen dret a onejar amb mides estratosfèriques a la plaça Colón. A la nostra Europa globalitzada, vénen mal dades per als pobles i comunitats sense un estat que els doni suport. Ara que el fantasma d’ETA ja és una bubota del passat, n’han creat un de nou que peixi la cultura de la por: l’estelada.
