Publicitat
Publicitat

ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT

Vladimir Jankélévitch

No pensar tant com un té ganes de pensar: aquesta seria la manera de pensar de Vladimir Jankélévitch. Perquè, segons ell, és la més noble. Jo no ho sabré mai, però puc intuir-ho. No fer tot el que un pot fer és una manera molt noble de fer. Sí, perquè sempre li queda un sobrant a la reserva. És una cosa semblant a estimar: cal deixar sempre un petit estoc d’amor sense usar per si tenim una emergència. Hem d’estimar molt, però no del tot, perquè si ho donem tot ens quedem sense res, i hom no sap què pot passar demà. Hem de ser prudents. Astuts com les serps i innocents com els coloms. I és que, per molt que pensem i repensem, mai no assolirem els cims del pensament. Pensem, idò, de manera còmoda i assossegada.

És evident que l’aprenentatge de la vida no s’acaba mai. Els que semblen estar més d’acord amb aquesta evidència són els filòsofs. Ells reflexionen sobre tot el que comporta el món i la condició humana, i el primer que aprenen és que mai no sabran res. Per què, aleshores, perden el temps amb l’estudi i l’anàlisi de l’impossible? Sempre he cregut que els filòsofs, i els pensadors en general, són les dones i els homes que millor s’ho passen. Encara que no ho sembli. I no ho sembla perquè ho porten una mica d’amagat. Són tan feliços amb la seva disciplina que estan gelosos de tothom que s’hi apropa: temen que els homes i els deus no els prenguin l’alegria del seu quefer joiós. Per això només ens aporten un petit percentatge de tot allò que navega per les seves ments privilegiades.

Vladimir Jankélévitch, en certa manera, admetia aquesta suposada veritat. El primer que notem quan llegim qualsevol dels seus llibres és que per a ell pensar era un joc. Els pensadors que consideren que pensar és un treball no són bons pensadors. S’equivoquen des del principi. Són mals filòsofs, que també n’hi ha d’haver algun, per compensar i per equilibrar l’univers de la ment. Des del primer moment que vaig llegir en Jankélévitch em vaig adonar que ell no era un treballador de l’esperit, sinó un dels més grans jugadors de l’ànima. En Jankélévitch no deia res per cert i sempre es recolzava en altres pensadors que l’havien fet ser més conscient i millor. No només millor pensador, sinó alhora millor persona.

La filosofia, com qualsevol altre gènere literari, s’ha de llegir sempre per plaer. A Vladimir Jankélévitch, com a qualsevol altre autor que he llegit, ja sigui de narrativa, de teatre, de poesia, de ciència o d’assaig en general, sempre l’he llegit i el segueixo llegint per plaer. Pel plaer de saber, d’aprendre, d’entretenir-me, de millorar la meva vida i de fer-la més agradable i activa. En definitiva, per ser feliç i passar-m’ho bé.

Llegir Jankélévitch és trobar la felicitat, és trobar-se a un mateix, és delectar-se en la riquesa personal del nostre interior infinit. El seu singular estil, profund i senzill alhora, ens fa la vida més fàcil i més atractiva. Tots els seus llibres són destacables, des de ‘La ironia’, ‘L’aventura, l’avorriment i la seriositat’, ‘El perdó’ o ‘La mort’.

‘La ironia’ és, de tota la seva obra, el primer llibre que vaig llegir i el que més he tornat a rellegir. Per descomptat, també és el que més m’ha colpit. La ironia és una breu –relativament breu– col·lecció de sagetes, de fletxes que sempre donen al blanc. A la diana de la veritat indesxifrable. Jankélévitch va trobar en aquest llibre el seu veritable to literari, la seva forma de dir, el seu estil planer i directe de l’aforisme i la sentència. Ell no pontifica mai, però sempre fa la impressió d’encertar-la. Tot el que diu, ho intenta explicar, però amb una concisió i una precisió immillorables. És per això que, com jo he fet al llarg dels anys, es poden treure de context els seus pensaments més essencials i genuïns. Jo ho he fet i els he guardats com un tresor en el fons dels meus quaderns de pensament més estimats.

D’ell vaig aprendre, i ho aprenc encara ara, que la ironia és filla del temps lliure. La ironia és amiga de la sorpresa, de l’esperit juganer, de l’art, de la distància del que és hipotèticament real. La ironia defuig la urgència vital. Diu Jankélévitch que la ironia juga amb el perill: diu que el perill està engabiat i que la ironia va a visitar-lo, el provoca, el ridiculitza, és com el gat amb la rata, no el sacrifica, sinó que la manté amb vida per divertir-se amb ella. Fins i tot arriba a posar-se dins la gàbia amb el perill, per tal d’experimentar la por incerta i la il·lusió de la completa veritat. Però jugar amb el perill, i molt més dins la seva pròpia gàbia, és, naturalment, a més de deliciós, un joc molt arriscat. Molt. Ens recorda que a Sòcrates li va costar la vida.

Però, de què ens serveix la vida si no ens atrevim a arriscar-la? Quina mena de vida és la nostra si no la posem en perill? És molt socràtic Jankélévictch. L’adora. De la mateixa manera que adora el pensament de Jesús. Admet que tota riquesa procedeix de l’astúcia o de la violència, No saben el que es fan, diu l’Evangeli. Per això mateix, la seva ceguesa és sobrenatural i exigeix un perdó sobrenatural.

                   Aquest és Vladimir Jankélévitch.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 25/06/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT