Quines polítiques culturals volem? (III) L'art urbà

Per començar a parlar d'art urbà ens cal en primer lloc acotar-ne el significat. Què entenem per art urbà per distingir-lo d'altres intervencions/accions al carrer? Una definició podria ser qualsevol intervenció gràfica amb vocació artística feta en l’espai públic, de manera autònoma o pactada amb la comunitat, ja siguin grafits, 'stencils' (plantilles), adhesius de qualsevol tipus o intervencions de guerrilla sobre publicitat o imatge institucional. Tanmateix, aquesta interpretació artística depèn de la mirada de l'interpretador. El debat es podria centrar en la conveniència de promoure o perseguir aquest art des de les institucions i si això no va en detriment del seu sentit inicial. Des de la meua opinió, les institucions poden ajudar a desenvolupar determinats projectes per als quals són imprescindibles i mantenir-se al marge de la resta d'intervencions per no tallar l'espontaneïtat de l'ecosistema artístic als carrers. Crec que el veritable diàleg s'ha de produir entre el veïnat i les creadores, i les institucions han d'ajudar que aquest es dugui a terme, tot mantenint-se'n en un segon pla i aportant-hi la mediació tècnica necessària.

Tanmateix, per ajudar que es desenvolupi aquesta escena cal la iniciativa i la voluntat per prestigiar aquests mitjans artístics. Cal documentar, calen publicacions sobre aquest tema, cal dur els creadors/es d'aquí als festivals internacionals, així com obrir els museus i fons d'art a aquest tipus d'obres. Malauradament, la resposta de les institucions és fins ara poruga, descoordinada i dubitativa. L’actual Ajuntament, com tots els anteriors i parlant amb coneixement de causa, no ha plasmat en absolut la bona voluntat que ens ha transmès en diverses reunions. De moment, només tenim paraules i pocs fets.

Vandalisme

Sovint hi ha la voluntat des del poder i els mitjans d'etiquetar unes expressions d'art al carrer com a artístiques i unes altres com a pur vandalisme i això pot ser perillós. Aquestes distincions són falses i arbitràries. Podem parlar de bones o males pràctiques dins aquest món, així com també ho podem fer respecte a la política, però generar aquestes diferències és el camí més proper a la censura. Podem establir un debat sobre on convé pintar i on no, què mereix la pena ser respectat i què es pot intervenir; ara bé, cap de les mesures institucionals, ja siguin coercitives o de qualsevol tipus, no garantiran que tothom sempre actuï d’una manera “correcta”. Tampoc el fet de muntar parets “alliberades” no solucionarà res, en primer lloc perquè no impedirà la resta de gent pintar on sigui i en segon lloc perquè acabem amb la llibertat i l’espontaneïtat d’aquestes expressions artístiques. Seria millor preguntar-se per què hi ha persones que no se senten identificades amb el seu entorn, ja sigui el barri de Son Gotleu o el baluard del Príncep. Quin tipus de ciutat estem fent? Una ciutat que no pertany als seus habitants, pertany als bancs, a les empreses i al turisme. Els barris on hi ha guiris estan massificats i vetats als que hi viuen; els que no tenen turistes estan completament oblidats. Uns barris que la gent no s’estima perquè entén que són guetos on no passen les brigades de neteja, els jardins estan abandonats, les cases cauen de velles. Això no genera identificació. Genera alienació, aïllament. El grafit és una resposta a això, una manera de rebentar i fer-se seu un entorn aliè. És l'art que floreix enmig de les runes. És la pura vida.

Quan parlem d'apostar clarament per l'art urbà, cal parlar en primer lloc de donar-li visibilitat. Per això, les institucions han de deixar que aquest es desenvolupi sense intercedir-hi i han de promoure allò que s'hi fa, com fan amb altres expressions culturals, que sí que es promouen obertament i sense embuts. No es tracta de parlar que estudiaran –ja si de cas ens deim coses– realitzar intervencions als espais municipals, sinó que Cort ha de ser mediador entre els espais privats que hi ha al carrer i els creadors que volem tirar endavant projectes de gran format. Això ha d'estar a l'agenda. Cal fer gestió real dels recursos per possibilitar els projectes que s’hi presenten. Per aquesta qüestió es podrien fixar en allò fet per l'Ajuntament de Calvià, tot i les crítiques que es poden fer sobre el procés de selecció i gestió dels projectes. Està a anys llum de qualsevol cosa feta des de l’Ajuntament de Palma.

Manca de por és apostar per fer coses que tinguin visibilitat als barris perifèrics i també al centre històric. Se sol pensar per defecte que aquest tipus d’intervencions només es poden fer als barris “degradats”, entorns suposadament ideals per a aquestes d’expressions suburbanes. De nou partim d’un estereotip de classe basat en una visió elitista de la cultura. Al centre, galeries, escultures i brunches diversos; a la perifèria, grafit.

A Palma hi ha incomptables murs amb els quals les constructores tanquen els solars buits durant anys. Per què no fer una normativa municipal que automàticament legalitzés les intervencions artístiques sobre aquestes parets? Acabaríem amb aquesta ciutat murallada, on les immobiliàries exposen els seus anuncis gratuïts de compravenda d'edificis i els bancs exhibeixen pantalles gegants de publicitat al carrer, però no hi podem posar ni un punt de color.

Així mateix, valentia era el que calia per haver derogat una normativa de civisme feta per l’anterior Consistori, que perseguia qualsevol expressió artística al carrer, sancionant qualsevol intervenció, sense fer-ne cap distinció. Després d’haver lluitat els partits a l’oposició per què es derogués, ha hagut de ser un jutjat el que acabi amb la impopular ordenança. Ha passat un any i, malgrat ser ara a l’Ajuntament, no han estat capaces de tombar-la.

Paradoxalment, és l’anterior grup municipal a Cort, ara a l’oposició, el que presenta mocions a favor de l’art urbà amb un mural meu que amb la seva normativa a la mà era il·legal. Una broma de mal gust. D’altra banda, fins ara les actuacions per prestigiar l’art urbà han estat tímides i insuficients. La gestió de les rutes guiades per les nostres obres s’impulsa des de l’àrea de Joventut. Vull aclarir que qualsevol iniciativa d’aquest tipus per apropar les obres a la ciutadania em sembla positiva, però què passa amb Cultura? Almenys es podrien haver coordinat les dues àrees. Potser consideren que els que fem això som adolescents que ens entretenim ratxant el carrer? Pensen que els únics que poden gaudir-ne són joves amb gorra i 'skate' baix del braç? Prejudicis de nou i ignorància. Al llarg de tots aquests anys, m’he adonat que l’art al carrer trenca amb barreres generacionals i de classe. Pot agradar des de padrines fins a adolescents. També és una errada que la gestió d’espais per intervenir es vulgui fer a través de paradetes de monitors precaris, esplai infantil i globoflèxies diverses estil Dinamo. Cal fer un vertader catàleg dels espais disponibles des d'un model de ciutat i que s’estudiïn els projectes que s’hi presentin per dotar-los de pressupost i donar una visibilitat pública a allò que s’està fent, no muntar un voluntariat artístic on tot s’hi val i fem un poti-poti de tallers per a nins i nines pintant quatre fustes. Actuant així, els artistes semblam una mena de monees de fira per als vianants. Ens poden tirar cacauets. Cultura de l’espectacle.

De la mateixa manera, no necessitem un exèrcit de comissaris, curadors, programadors o el que sigui que doni una base conceptual a la nostra feina, que parli per nosaltres amb les institucions o que triï què podem i què no podem fer. Ens sabem explicar, sabem què volem dir i fer, gràcies. Creiem en la cultura del DIY fins a les darreres conseqüències. Aquest moviment va d’això. Cal acabar amb la gestió cultural del low cost, que pretén fer-se a cost zero; la cultura no funciona així. No es pot pretendre omplir els espais culturals amb el treball de creadores precàries a canvi d’una hipotètica promoció curricular. Totes volem sobreviure, el lloguer no es paga amb el currículum, sinó amb euros.

També cal acabar amb la cultura de l’Instagram, aquella en què l’únic que interessa als polítics de torn és la foto, moltes vegades tot publicitant actuacions abans de fer-les i filtrant a la premsa la voluntat de fer això o allò. Fer-se la foto a costa nostra hauria de ser allò secundari. Si féssim cas a allò que s’ha dit que han de fer, aquest ajuntament hauria significat realment el canvi que prometien.

En fi, que cal posar-se a fer feina de veritat i replantejar la manera com s’han fet les coses fins ara. Tot va massa a poc a poc; generar iniciatives no hauria de ser tan complicat. Aquesta lentitud, igual que passa amb moltes altres qüestions importants per transformar la ciutat, fa la impressió d’immobilitat. Malgrat tot, sabem que hi ha bona voluntat i, a diferència de l’Ajuntament anterior, han volgut escoltar el que pensem, tot i que després no s’hagi fet cas de res. Encara hi som a temps, tanmateix el rellotge corre. Tic-tac.