Xesca Martí Llodrà: "Molts clients ja tenen els productes de segona mà com a primera opció"

VillafrancaEn un panorama mundial convuls, la sensació de fragilitat global i també local, Xesca Martí Llodrà (Vilafranca, 1969) obr una finestra a l’esperança i a l’optimisme. Fa feina a la Fundació Deixalles des de 1997 i n’és la directora des de 2010. Biòloga de formació, ambientalista de convicció i militant incansable de l’economia social i circular, la vilafranquera dirigeix una entitat referent en inserció sociolaboral i reutilització a les Illes. En un moment marcat per la crisi climàtica, les desigualtats i la cultura de l’usar i tirar, reivindica la feina col·lectiva, el compromís social i la necessitat de posar les persones al centre i no, no és només un eslògan perquè dedica a aquest objectiu bona part del seu temps i esforços.

Una pregunta per si algú encara no ho coneix o no sap tot el que feis: Què és Deixalles?

— Deixalles és un projecte d’inserció sociolaboral per a persones en situació de risc d’exclusió i aquesta feina de recuperar les persones la feim a través de la reutilització i el reciclatge de residus.

Quin temps fa que hi feis feina?

— Jo vaig entrar-hi ja fa molts d’anys, el 1997, i vaig començar com a educadora ambiental. Tot s’inicia perquè aleshores jo participava en el moviment que hi va haver quan es va començar a parlar de la incineradora. Hi havia la idea de dur les cendres de la incineradora al Pla, a Son Nuviet (Petra) i, davant aquesta amenaça se va constituir la coordinadora Son Nuviet que anava en contra que duguessin les cendres de la incineradora aquí al Pla. Jo vaig participar del moviment anti incineradora que, al cap i a la fi, era anti abocador perquè el que no volíem era que es fes l’abocador aquí. Aleshores jo feia articles de medi ambient a la revista de la vila, i sempre tenia la inquietud que no n’hi havia prou amb protestar jo pensava que s’havien de construir coses. És a dir, podíem dir “no” a la incineradora, però necessitàvem anar més enllà i dir sí al reciclatge o sí al consum responsable per no produir tants de residus. I arran de tot plegat vaig conèixer Deixalles on vaig fer un curs de fons europeus per tècnics sobre conceptes de reciclatge i recollida selectiva, i va sortir l’oportunitat de participar en una campanya d’educació ambiental.

I ja hi quedareu…

— Sí. Vaig fer d’educadora i tècnica ambiental un parell d’anys, després vaig coordinar el projecte i devers l’any 2000 va sortir una altra oportunitat: Jo sempre dic que els moviments anti incineradores no varen aconseguir aturar la incineradora, però sí que varen activar moltes coses: es va desenvolupar tot el tema del reciclatge a Mallorca i Balears. Amb aquest moviment hi va haver una aliança entre Tirme i la Fundació Deixalles i va ser quan es començaren a fer les plantes de selecció d’envasos lleugers i les plantes de reciclatge que seleccionaven el material que es recollia.

El que és la planta de tactament de Tirme, no?

— Sí. De fet, Tirme es va constituir com aquell que diu per fer la incineradora. Això va ser devers el 1994 i durant tot aquest procés de moviment anti incineradora hi va haver aliances i Tirme i el Consell varen proposar que part de les feines d’aquests plans de reciclatge les fessin col·lectius d’inserció i aposta jo des del 2000 vaig gestionar projectes que el que fèiem era tenir gent d’exclusió social fent feina a les plantes de selecció i tenim molta gent fent feia a la planta de selecció d’envasos lleugers que és tot el que noltros posam al contenidor groc va a una planta on se tria, i tot això ho fan persones de col·lectius d’inserció.

Idò ara la pregunta és inevitable: vós podeu assegurar que els residus se separen? Com ja deveu saber molta gent té la certesa i diu que “tanmateix, tot va allà mateix”…

— Sí, se separa. Diria a la gent que, a part de la millora ambiental que suposa separar-ho, efectivament nosaltres tenim moltes persones fent feina a les plantes d’envasos triant els tipus de plàstic que hi ha. Perquè el problema dels plàstics és que els has de separar per tipus i nosaltres tenim molta gent fent feina, diria que són 60 persones de les quals el 50 % tenen un contracte d’inserció; són persones que venen d’exclusió social i són molt bones triadores. És clar que hi ha una part que no es pot aprofitar perquè està molt bruta i que és una mescla de materials, és cert que això va a la incineradora, però moltes tones del que es tria és plàstic bo que es ven a la Península perquè es torni a fer plàstic.

I també teniu gent fent feina a Mac Insular…

— Sí, a la planta de selecció d’enderrocs i voluminosos. Quan va sortir aquesta feina durant molts d’anys vaig coordinar aquests projectes on es donava feina a molts de treballadors i a 2010 vaig passar a ser directora de Deixalles.

I a Mac Insular també se separa com cal?

— Allà també se separen els impropis que hi ha en els enderrocs que arriben: les fustes se trituren i s’aprofiten diferents materials i el que no es pot aprofitar no. Però abans de posar-ho a un abocador als enderrocs se’ls lleva tot el que no és enderroc i això és una feina que fan els nostres treballadors. Això, a part de ser una millora ambiental és una oportunitat per a les persones en situació de risc d’exclusió social.

I quin procés fa a Deixalles una persona en risc d’exclusió?

— La gent fa un procés, un itinerari d’un contracte d’inserció que com a màxim pot ser de tres anys. En aquest temps milloren les seves competències personals i laborals i després els ajudam a cercar feina perquè així tenen una segona oportunitat.

La vostra formació és de biòloga i feis feina també en el tercer sector…

— És així, jo soc biòloga i quan vaig entrar a Deixalles ho vaig fer per aquesta inquietud ambiental, però se m’ha obert la possibilitat de transformar molt més enllà perquè combinar el medi ambient amb la inserció laboral de persones que ho necessiten per jo és una combinació apassionant i fascinant i, de fet, ja no sé si sabria fer feina a una altra banda.

Però la gent per ventura en general no vos coneix per aquest vessant de reciclatge de residus sinó pel caire tèxtil i de mobles usats.

— La part de la venda de segona mà la feim des de l’any 86, és a dir, des que vàrem néixer, ja que enguany farà 40 anys. La idea va sortir perquè en el boom turístic es tiraven molts de materials que no s’aprofitaven. Aleshores va sortir la idea: d’una banda, hi havia persones necessitades i, per altre costat, l’hoteler o gent que tirava mobles que eren bons. I noltros el que feim és recollir gratuïtament mobles, objectes i llibres i tot allò que se puguin reutilitzar. Passen per diferents tallers de reparació i això permet a les persones que estan becades i encara no estan preparades puguin fer feina i treballar diferents habilitats. Un cop passat per aquests tallers ho posam a la venda de segona mà. Aquesta venda ens ajuda a sustentar els projectes socials. Depenent de l’any, entre un 35 i un 40% del nostre finançament prové de fons propis del que venem a les nostres tendes; la resta són subvencions d’ajuntaments o altres administracions.

Quin futur veis a aquestes tendes, ha canviat la percepció de la gent cap a la segona mà? Pensau que es valora el que feis?

— Amb el pas dels anys ha canviat molt. Noltros a mida que han passat els anys ens hem hagut de professionalitzar molt. Tant en el tema social com amb el de residus. Has de complir unes legalitats i donar garanties. Per exemple, en el tema d’electrodomèstics en el taller de reparació hem de donar una garantia de dos anys. També ha canviat la percepció. Abans venir a Deixalles estava com un poc mal vist, pareixia que només hi venia qui tenia moltes necessitats i que no podia comprar una cosa nova. Ja des de fa temps les persones que venen a cercar objectes és molt variat. Hi ha gent amb dificultats que no pot cobrir les seves necessitats bàsiques i ve a cercar coses que necessita, però també hi ha persones molt sensibilitzades amb el medi ambient que prefereixen reutilitzar abans que comprar nou. També venen persones que tenen cases de lloguer per moblar-les. De fet, avui dia hi ha molts de clients que pensen que la primera opció ha de ser la segona mà. Això clar també té un perill i és que hi ha tendes de segona mà que paguen per aquests objectes, noltros no pagam perquè tenim aquest sentit social i ens seguim mantenim. Feim molts esforços perquè la gent ens doni coses gratuïtament per continuar la roda.

Abans un moble i fins i tot algun electrodomèstic era per a tota la vida, què en pensau de l’obsolescència programada o la baixa qualitat dels productes?

— És un desastre. Hi ha diferents aspectes. D’una banda, hi ha coses que tenen l’obsolescència programada, però també una de social. És a dir, hem entrat en una roda que malgrat que tu tenguis un moble bo a vegades hi ha aquesta necessitat de canviar les coses sovint encara que estiguin bé i això fa que ens arribin moltes coses. 

I què es pot fer per canviar aquesta dinàmica?

— Per exemple, nosaltres feim campanyes a les escoles sobre el consum, per ensenyar i mostrar que el millor residu és el que no es genera. Incidim molt en el fet que les coses es puguin reutilitzar i que no les hagis de destruir per tornar-les a fer. Una de les parts que més m’ha agradat de Deixalles és que participam en xarxes estatals i europees on el que feim és incidència política que s’ha de fer als productors no només als consumidors. La idea és que els productors assumeixin la seva responsabilitat i que per llei hi hagi un percentatge de productes que es puguin reutilitzar i que ja es dissenyi perquè se puguin reparar i reciclar i que no sigui tot un residu. És a dir, tenim una voluntarietat d’incidència política i de transformar la societat. Volem que les persones estiguin al centre de l’economia, no només els diners.

Com veis la gestió i el consum a Mallorca? Encara es mantenen valors als pobles petits com els del Pla?

— Al Pla encara es manté una certa essència que hauríem de conservar, però Mallorca ja està tan hiperconnectat que aquests valors s’estan perdent. Al Pla és cert que encara hi ha escoles més petites on pots treballar alguns valors que per ventura a un centre a Palma és més complicat.

Per exemple?

— Darrerament, a pobles com ara Vilafranca es fan coses, fins i tot culturals, que pareixen petites, però tenen una gran dimensió. És cert que per ventura a vegades els habitants en general no estan sempre tan implicats, però això va generant un pòsit. Per exemple la Fira de Teatre Infantil i Juvenil té molta repercussió com la Marató Poètica o el Cíclop de Sineu… Hi ha iniciatives que surten dels pobles del Pla. És cert que a ciutat hi ha moltes coses, però als pobles hi ha moviments molt interessants. Amb petits recursos s’estan fent i generant coses que estan molt bé i tenen molt de ressò.

I en certa manera està tot relacionat amb l’economia social, educació i valors de sostenibilitat, com deis…

— Jo crec que l’economia social treballa molt el tema dels valors que amb la societat actual crec que s’han perdut molt i necessitam fer més formació en economia social i que les persones vegin que hem de fer economia des del redol. Fins i tot des de la no obtenció d’aquest benefici màxim. És clar que hem de poder viure, però que el benefici ha de ser per a la societat i per al poble. Tu si ara vas a estudiar economia sembla que només sigui per muntar una empresa i jo no sé si aquesta és l’única sortida. Jo crec que potser hem de muntar cooperatives que tenen un poder més transformador i comunitari i t’ajuden a tractar els valors perquè lo teu ja no només és teu. Això és l’economia social i solidària. Queda molt camí per recórrer, però als pobles del Pla encara queden aquelles petites col·laboracions de “jo tinc tomàquets i tu tens oli”; aquest intercanvi no genera economia, però genera una xarxa que va més enllà dels doblers.