Això era i no era una festa de lliurament de premis. Lloc: Es Baluard. Hora: les vuit passadetes (la puntualitat mai ha estat una cosa gaire mediterrània). Convidats: el bo i millor de les forces vives de la balearitat. Repercussió: total. La festa, en només dos anys, ha esdevingut un ‘must’ i –com diríem en mallorquí bufa– tothom que era qualcú va voler ser allà per veure i, evidentment, ser vist. Ja fa anys que ha quedat palès que les ‘selfies’ són a la figurera nostrada allò que el sucre és per a les abelles: l’aliment de l’ànima. I, finalment, un presentador: jo mateix. Aquest fet seria poc rellevant si no fos perquè em va donar una perspectiva immillorable per poder observar des de la distància. Si voleu informació, i ben contada, tornau a les pàgines interiors i veureu l’especial que ha preparat aquest diari. Jo som més de la xafarderia i del detall que passa desapercebut.
Un primer cop d’ull i allò que més em va sorprendre va ser la libèrrima percepció del ‘dress code’ que tengueren alguns convidats. Passaves de la sensació de la vetllada, el conseller Xesc Miralles amb la seva americana verd encès tonalitat #GespaAcabadaDeTallar, a tot un grup de primeres espases que no sabies si s’havien aturat a Es Baulard quan tornaven de la platja. Balears i el hippisme són així. O et passes o no hi arribes.
Des del meu cadafal, tenia visió panoràmica i vaig reparar que una de les ‘fotògrafes’ més actives de la vetllada fou la consellera Ruth Mateu. Sempre amb la rialla per bandera, i anit fora veu, no es perd un sarau peti qui peti. Darrerament me la trob pertot i tenc la sensació que s’ha marcat la fita d’anar a tots els actes a què no va anar la seva predecessora. Esperem que tengui corda per a una bona estona.
La primera fila era d’allò més interessant. No sé si serà suggestió, però començ a creure el rum-rum que diu que la ‘sana rivalitat’ institucional entre l’Ajuntament de Palma i el Consell va més enllà. Com en un capítol de ‘Game of Thrones’, la guerra dels domassos del Corpus ha donat pas a una nova batalla entre els dos clans de Cortàlia: els Hilannister i els Starkensenyat. Com a terra d’excessos que som i serem, hem passat de gairebé no tenir suport institucional a l’hora de celebrar l’Orgull Gai al fet que dues institucions es contraprogramin. Vaig vigilar una estona per poder-ho contar fil per randa i en cap moment vaig veure un gest de complicitat entre batle i president. Potser es controlaren perquè tenien na Francina que feia de guardiana de la murada.
Quatre premis merescudíssims: el CEIP Joan Miró, la Fàbrica Ramis, Maria del Mar Bonet i el Projecte Home d’en Tomeu Català (un home que, tot i ser catòlic, és com un petit buda que regala pau per allà on passa). Poc abans d’acabar, durant el torn dels parlaments de la cúpula (del diari i de les Illes), la nostra presidenta va agafar el micro com només fan els reis de l’'stand up comedy'. I per un instant fugisser, en una mena de deliri provocat per la fam que patim els models de talla XL abans d’un gran esdeveniment, em vaig pensar que na Francina arrencaria a cantar l’'Àguila negra' en un sentit homenatge a na Mimar. Una il·lusió vana.
Acabat el lliurament de premis, passàrem al bessó de la nit: el refrigeri. No hi ha res que ens uneixi més que un sopar. Tardaré mesos a oblidar #AquellMoment en què feia coa per preparar-me galletes d’oli amb paté i sobrassada devora un parell mallorquí de consellers i directors generals. La fam no entén de castes. Estarem en campanya, però la sobrassada, que no ens la toquin.
