OPINIÓ
Opinió 24/06/2017

Mirar Ferragut amb ulls universals

i
Antoni Trobat
3 min

Mallorca ha estat un país de silencis i de secrets a veus. Les illes mediterrànies ja són això. Hi ha aquella cita de Pla que diu que vivim a les ribes d’una mar carregada de fel on la presència dels altres se’ns fa insuportable. Fins al punt de no poder dormir, crec que deia l’homenot de Palafrugell. O fins al punt de matar-los. Matar, fer desaparèixer, silenciar, els altres. Els que ens fan nosa, els que no ens agraden.

Fa uns mesos vaig tenir el privilegi de poder veure, en primícia absoluta, el documental 'Vida i mort d’un arquitecte', que ha dirigit i escrit Miguel Eek sobre l'assassinat de Josep Ferragut. El treball i la recerca d’Eek és de factura magnífica i traspua rigorositat i dedicació. Em consta que ha intentat anar tan lluny com fos possible en un cas difícil i ple d’obstacles. La producció d'Eek –un director jove, del 83, obsedit professionalment pel cinema des de ben prest i amb qui comparteixo fixació pel director turc Nuri Bilge Ceylan, que ha arribat a col·laborar amb ell!– mostra com m’agradaria que fos la producció audiovisual del nostre país: ambiciosa, sense fronteres, amb vocació d'universalitat. I no és el més habitual, desgraciadament.

Els fets que relata Eek romanen en el record popular i foren amplament coneguts. Un dia de febrer de 1968, quan clarejava, un pastor va trobar, a prop del camí Vell de Bunyola, el cos d’un home amb el rostre desfigurat a cops. Era Josep Ferragut Pou, un conegudíssim i semblava que respectat arquitecte palmesà. El cas portà cua. No era pas per menys. Ferragut era un professional de prestigi enorme i dirigia un despatx amb una trentena de treballadors. Testimoni i "coautor crític", com explicava Andreu Manresa en un article fa uns anys, del desenvolupisme del primer turisme a la costa mallorquina, i de molta obra executada a l’Eixample palmesà. Capaç d’assolir la síntesi entre l’estil arquitectònic més tradicional i regionalista i els corrents racionalistes europeus que seguia amb atenció, fou l’autor, arxiconegut, de construccions ben diverses, com l’edifici de Gesa, la parròquia de la Porciúncula de s’Arenal i l’edifici d’oficines de la plaça de Santa Eulàlia de Palma.

A conseqüència del succés, la policia va detenir uns sospitosos de cometre el crim: es tractava de dos individus joves, 20 i 26 anys, un nadiu de Binissalem i l’altre de Granada, habituals de l’ambient de la prostitució masculina de Palma. L’escàndol, en la societat homòfoba de l’època, era dins la safata. La trama, pasoliniana, que Eek reflecteix encertadament va tapar-se. S'intentà vincular tot el cas a un simple afer sòrdid. El quid de la qüestió és que, segurament, tot anava molt més enllà, i fa bé el director de la producció, que s'estrenarà dimarts a IB3 i a la plataforma Filmin, d'assenyalar-ho.

Ferragut era un tipus incòmode per als poders polítics i urbanístics que començaven a fer negoci i a especular enmig del boom turístic que havia esclatat a les Balears aquella dècada. D’una ètica humanista molt basada en una fe catòlica singular –Pere Antoni Pons afirmava en un reportatge magnífic i carregat de matisos sobre l'afer, publicat en aquest diari, que “se sentia còmode amb el Concili Vaticà II”– criticava obertament i en públic la corrupció i les barbaritats absolutament desregularitzades que portaven a terme, amb complicitat més que evident, promotors i institucions. Havia escrit alguna carta al director sonada.

Andreu Manresa cita que en una missiva de 1966, dos anys abans de la seva tràgica mort, a Antonio de Moragas, degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, Ferragut apuntava alguns arquitectes d’orientació netament feixista, molt lligats a l’estructura del règim anterior a l'actual, com a responsables d’anomalies i corrupteles. En diu alguns llinatges, de fet. Garcia-Ruiz o Izquierdo, per exemple. O José Alcover, que fou president de la Diputació. Oposar-se a un món que gestava l’estat de coses que s’ha viscut a les Balears des de llavors sembla que podia comportar problemes. Ho insinua la família –autora d’un volum interessant sobre el llegat de Ferragut, editat per Olañeta el 2015–, ho insinua Eek i ho insinuen altres entesos. Algú és més directe, encara: denunciar el fet que els buròcrates franquistes s’estaven lucrant amb la Mallorca turística va ser la seva sentència de mort.

Ferragut és una mort, a la Sicília sense morts, que no es va resoldre. Els suposats assassins acabaren essent alliberats. Cas tancat. Oblit. Fins ara. Fins que professionals plens de talent i de ma generació com Miguel Eek ens ho expliquen

stats