Aimats lectors, aquests dos darrers dies la vida no m’ha tractat gens bé. Quan encara no m’havia recuperat de la separació dels #Auryn, he sabut que el Mallorca Gay Men Chorus no serà apte per cantar al teatre Principal de Palma a partir d’enguany. D’entrada, això no seria una cosa sorprenent: són un grup relativament nou i la política d’exquisidesa del Principal queda fora de qualsevol dubte. De fet, fa anys que només programen #CaviarCultural i és 'vox populi' que la Scala de Milà no espera que el nostre teatre tanqui temporada, no fos cosa es trepitjassin les estrenes més llampants.
Que tengui amics en el si del MGMC no fa que el meu sentit crític quedi anul·lat i no sàpiga reconèixer les mancances evidents que tenen i el camí que els queda per recórrer. Però si fa un parell d’anys eren bons per estrenar allà, no hauria estat de més una mica de mà esquerra –mai més ben dit– i les coses s’haurien pogut explicar una miqueta. Les institucions balears en general, i aquelles que es dediquen a la cultura en particular, s’han encomanat d’un virus ben perillós –la #Fotitis (paraula derivada de foto, no de fotre’s)– i viuen per retratar-se fent veure que fan i, un cop sorgeix una nova ‘estrella’, el protagonista de la foto anterior tot d’una queda antic i ens oblidam de la causa ‘cabdal per a la nostra conselleria/regidoria/direcció general’ que havia provocat la instantània. L’era digital té això. Com que no revelam ja cap rodet, la vida d’una imatge és més que efímera.
D’altra banda, el MGMC ha estat convidat a Nova York i no hi podrà anar per manca de finançament. Encara record aquella foto Dalt Murada amb el regidor i futur batle Toni Noguera, el titular de la qual era que volien fer de Palma la seu d’un festival de cors LGTBIQ. Som l’única persona que veu la incongruència de voler convidar 50 cors estrangers i no ser capaços d’enviar més enllà de Calasparra l’únic cor amb accent balear? Estic convençut que hi ha milers de coses més subvencionables que un grup d’homes amb barba, però si aquests cantaires eren bons perquè el polític de torn s’apuntàs el trumfo de la visibilitat i el bon rotllo, també ho haurien de ser per poder anar a cantar al bell mig de la Cinquena Avinguda amb el nom de Balears per bandera.
I he posat d’exemple els al·lots del MGMC perquè són notícia d’ahir i ja sabeu que m’agrada escriure aferrat a l’actualitat més rabiosa. Però podríem posar-ne mil exemples més. Sense abandonar els Països Catalans, Ada Colau va inaugurar despús- ahir el #ComptadorDeLaVergonya, una mena de marcador instal·lat al passeig Marítim de la Ciutat Comtal que anirà marcant el nombre de refugiats morts a la Mediterrània. I jo em deman: més enllà d’un valor purament propagandístic, es farà res tangible per millorar la situació d’aquests refugiats? Ara per ara, no ho sabem. Però hi ha un problema en aquesta nova obsessió de fer-se fotos que només serviran per transformar-se en piulades: la gent que fa de figurant no ho sap i espera il·lusionada que la seva petició sigui atesa. Per això, jo proposaria que si només són 'atrezzo', almanco que els apliquin el conveni d’arts escèniques i cobrin per fer una feina que només beneficia un costat de la cadena productiva.
I avui acabaré amb #GarcíaMárquez, perquè a 'El coronel no tiene quien le escriba' va retratar beníssim aquesta situació: “La ilusión no se come”, va dir ella. “No se come, pero alimenta”, replicà el coronel. Enigma resolt: la nostra fam ha tornat real i ja és ben hora de deixar d’alimentar-nos només de promeses.
