Posats en la dicotomia de provocar respecte o fer por, els descendents del 'caudillo' han decidit fer riure. I això, riure, que més que sa és imprescindible per al creixement emocional de les persones, és nefast per als estats. Un estat no pot provocar la hilaritat amb posats tan seriosos i pretesament litúrgics com empíricament absurds i caducs. Espanya, la que és propietat –'cortijo', en diuen– dels que la governen, ho fa massa sovint. I, com més enrere queden en el temps, més acceleren en l’absurd i provoquen la rialla. Pensava en la persecució d’humoristes amb legislació que només es pren seriosament la cúpula judicial (convincents en el paper de capatassos del 'cortijo') i els condemnats, especialment escollits entre els més indefensos. La resta, sobretot grans comunicadors i personatges influents, en fan conya fins a la desmesura i buiden de litúrgia tota l’essència de l’Estat. Ho pensava mentre anava per la carretera de Manacor i m’ha provocat el somriure el bou publicitari solemnement declarat patrimoni per l’Estat i caparrudament dessacralitzat per la ciutadania que, amb pintura o amb ganyota còmplice, erosiona la base del pacte entre governats i governants i els perd públicament el respecte. Només legislen impossibles els estúpids o els autòcrates amb prou força repressiva i nuls escrúpols morals per aplicar-la. La resta, és a dir, els governants normals, camina en constant equilibri entre el que voldria i el que és possible. I avui, respectar el primer cosmonauta espanyol, Carrero, l’espasa més gran del món, l’anomenada 'cruz de los caídos' o el negre banyut convertit en identitat dels que a ‘envestir’ li diuen ‘diàleg’ és, simplement, impossible.
