Publicitat
Publicitat

L'ESCANDALL

Del bo i del no tan bo

Romea. Teatre del bo. El signa Wadji Mowawad, el mateix que ja deixà bocabadat el Romea amb Incendis , dirigida per Oriol Broggi, reposició inclosa. Aquesta circumstància no deixa de ser un handicap per a Litoral , que és de l'obra que vull parlar procurant obviar el màxim possible la influència de l'obra esmentada en primer lloc. No és una tasca senzilla, però en qualsevol cas està clar que alguna relació tenen. De fet Litoral és la primera obra de la tetralogia de Wadji Mowawad titulada La sang de les promeses , que suposo i m'encantaria que arribessin les dues que falten als nostres escenaris, gràcies sens dubte l'indiscutible èxit d'Incendis . Raimon Molins ha estat l'encarregat com a director de fer pujar als escenaris Litoral , de la qual també és el traductor i que no deixa de ser un cert avantatge, perquè no ni ha interpretacions entremig. Litoral és autònoma sense deixar de formar part d'un tot, i aquest tot no és altre que la tragèdia de la humanitat, aquest pes que anem passejant amunt i avall al llarg de la nostra vida. Ambiciosos són l'argument i la intencionalitat, segur, de l'autor libanès resident al Canadà, per tant d'alguna manera és aquesta una història autobiogràfica, com gairebé sempre. Ja ho deia el pintor Antonio Saura, "sempre pintem autoretrats" i aquest viatge als orígens que planteja Mouawad ho és clarament. Qui no es passeja durant tota la vida amb el record, l'herència del pare un cop mort, la cruel i mai traïdora genètica? A qui no li ha parlat el pare com a Hamlet des d'allà on sigui? I aquest és el plantejament de Litoral , farcit de circumstàncies addicionals i que van des de la violència i l'odi entre els humans fins a la condició humana vista des del seu interior o, el que és el mateix, amb les vísceres per fora. Comanda l'escenari Lluís Marco, un escenari que va variant amb profunda senzillesa, girant una sèrie de contenidors amb els quals tan sols s'indica que ha canviat la situació física dels personatges, fantàsticament interpretats per Marc Rodríguez, David Verdaguer, Mireia Trias, Patrícia Mendoza, Pepo Blasco, Xavier Ruano i l'esmentat Lluís Marco.

Manacor. Han omplert l'Auditòrium manacorí de bell nou. Dos dies seguits, que no està gens malament. Cert que amb una comèdia comercial, El nom , que ja havia conegut l'èxit a França, el seu país d'origen, sobre els escenaris i amb l'adaptació cinematogràfica. De fet és una aposta a cavall guanyador, sempre que hi hagi una bona direcció i una millor interpretació. Al capdavant d'ambdues tasques, el sempre histriònic Joel Joan, acompanyat per Xavi Mira, Lluís Villanueva, Sandra Monclús i Mireia Piferrer. Tots ells tenen el seu "solo", però no deixa de ser tot un seguit de tòpics i situacions humorístiques amb una pàtina de transcendència que gairebé mai no sobrepassen el llistó que proposen més enllà de la rialla fàcil. Parteix des de l'anècdota, des de la broma que suscita tot un seguit de situacions entre els protagonistes, divertida i eficaç, graciosa, però a partir d'aquí aquests secrets amagats entre els distints protagonistes no deixen de ser situacions per donar pas a la sobreactuació, que no deixa de ser un desavantatge per al conjunt de l'obra. La versió és de Jordi Galceran, qui l'apropa a cops d'aclucada d'ull a una realitat més nostra, molt subtilment, però tampoc aquesta circumstància no apuja el nivell d'una obra tan sols per fer riure i amb moltes més pretensions, amb un bon ritme, però a una velocitat d'acudit per minut, que és una mica massa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF