Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

El successor De Dani Solsona i Raúl Tamudo

Arriba el moment del balanç i dels objectius. Des de la perspectiva perica, les qüestions dominants del 2010 em temo que es repetiran el 2011: en algun moment el Dani dirà que se'n va -i òbviament no ho farà-, els mitjans no ens estimaran -i nosaltres sovint perdrem la condició de víctimes per caure en el victimisme-, Iturralde tornarà a jugar-nos una mala passada i algun dels nostres ídols volarà del niu.

I això dels ídols constitueix el nostre repte més important de l'any: en necessitem un d'indiscutible. Com escriu el poeta Javier Marías, el futbol ens agrada tant perquè ens transporta a la infància. Els nens que som tots els aficionats a un equip necessitem aquest ídols i a l'Espanyol -en ple moment de transició- tenim un cert sentiment d'orfandat.

No existeix l'ídol perfecte: amb un cert grau d'excel·lència, de la casa, líder dintre i fora del camp, amb algun moment èpic per recordar i que estigui al club durant uns quants anys. El meu és i serà Dani Solsona: va marxar massa aviat i em va fer per uns dies un nen molt trist. Marañón, John Lauridsen, Tommy N´Kono, Canito, Manuel Zúñiga, Francisco, Jordi Lardín, Mauricio Pochettino, Iván de la Peña, han estat alguns dels jugadors de referència d'aquests anys, però cap d'ells no ha arribat a ocupar l'espai que en el seu moment va tenir Solsona i anys més tard -i amb més motiu- Raúl Tamudo.

Amat i Álvaro
Ara en necessitem un altre que destaqui en el rànquing de samarretes venudes. Hi ha molts candidats, però jo faig una doble aposta: Jordi Amat -perquè és molt perico i ho sap explicar, perquè és un jugador molt valent, perquè és defensa central com Mauricio Pochettino i com Dani Jarque- i Álvaro Vázquez -perquè és golejador, perquè és molt bo, perquè aquest any marcarà algun gol important-. Sé que al gener o a l'estiu un d'ells -o Víctor Ruiz o Javi Márquez o Dani Osvaldo- marxarà i se'ns dirà que no hi havia més remei.

Només espero que algú pensi en el valor dels intangibles perduts en forma de nens tristos amb una samarreta que no es volen posar o -encara pitjor- sense saber quin nom i quin número volen per a la seva samarreta.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT