Publicitat
Publicitat

El Barça accelera el partit amb conduccions interiors i passades a l'espai

Quan convé jugar a altes revolucions

Qui diu que, quan el partit es trenca i es converteix en una autopista d'anada i vinguda, el Barça pateix? Qui diu que, quan la clau del joc passa per saltar-se el mig del camp, el Barça no domina el ritme d'un partit? Qui diu que, sense pausa ni descans, el Barça només sap ser víctima?

El partit d'ahir contra el València va ser una exhibició del Barça més vertical, més directe, més punyent (i ineficaç) en atac. Va ser la negació a tots aquests interrogants. Els blaugranes van tenir infinites ocasions per golejar -encara més- el conjunt d'Unai Emery, que, en el seu afany de revolucionar el partit, d'accelerar-lo per evitar que el Barça imposés la seva llei de toc i calma va tornar a sortir derrotat i escaldat del Camp Nou.

El València, amb un full de ruta idèntic al de la Copa del Rei, va provocar que el partit es convertís des del primer minut en una lluita de sis i quatre contra deu. Tino Costa i Albelda van protegir la defensa i, per davant, Soldado encapçalava un grup d'atac que trobava en Piatti i Feghouli la velocitat per bandes. L'aposta ofensiva dels xe seguia sent el joc directe des dels centrals per estirar el Barça i obligar-lo a mantenir les seves línies molt separades. Busquets va haver d'estar sempre pendent d'ajudar els centrals en les disputes aèries i, en conseqüència, va quedar deslligat del suport a Cesc i Iniesta durant el joc de combinació pel mig.

Però, de fet, d'això n'hi va haver poc perquè el Barça, hàbil en la interpretació dels escenaris de partit, va jugar a aquesta altra cosa que, cada dia, sembla més la cosa d'aquest Barça 4.0. Contundent a l'espai, va ignorar les passades horitzontals per anar directe a barraca, aprofitant la fragilitat del València a l'esquena de la defensa. El forat entre els laterals i els centrals va ser un regal per a Alexis i Pedro (Tello), profundíssims sempre, com també la poca habilitat del doble pivot per taponar les aparicions de Messi entre línies. L'argentí va estar esplèndid.

Cesc, fent parella amb Iniesta, va catapultar el joc interior blaugrana per traçar -amb pilota o sense- moviments en línia recta en direcció a la porteria de Diego Alves, que, malgrat el 5-1, va ser el millor dels visitants. El d'Arenys va plantar-se sol davant el porter valencianista en un parell d'accions claríssimes, mentre que el de Fuentealbilla, totalment recuperat de la lesió, va oferir el millor del seu repertori de conduccions entremaliades, parets en mig pam de terreny i passades verinoses. Escudats per Busquets, tots dos van lluir al seu millor nivell, com també ho va fer Pedro. El canari, atrevit en l'un contra un, fi en els controls i encertat en cada moviment, va assemblar-se a la millor versió d'ell mateix.

Intensitat i ritme alt

L'èxit del Barça ahir va ser la seva capacitat de jugar a altíssimes revolucions sense perdre ni un punt de precisió tècnica; va ser avançar les línies, com sempre ha fet, sense sentir-se vulnerable a l'esquena; va ser pressionar de manera malaltissa per destrossar el València. I va ser recuperar la intensitat en totes i cadascuna de les accions. Aquest ritme altíssim de circulació, de treball defensiu i de mobilitat per trobar els espais va ser el millor argument perquè, encara, se segueixi parlant del que vol Guardiola: de futbol.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT