Publicitat
Publicitat

Menysprear els rivals, menysprear el Barça

Ala Lliga de Campions queden vuit equips vius. Vuit equips en un continent amb milers de clubs. I el Barça sembla el millor de tots. Realment algú es creu que ser el millor no costa? Realment la gent creu que el Xakhtar és un equip mediocre? El Xakhtar és un dels millors equips del continent. Simplement, no aguanta la comparació contra el millor. Arribar a dalt és complicat. Mantenir-s'hi, encara més.

Si el Xakhtar o l'Arsenal ens semblen dolents, és perquè estem acostumats a menjar caviar cada dia. Pot ser una forma de menyspreu, la prudència? Menyspreu és estar acostumat a veure el millor espectacle i no saber valorar tota la fortuna que tens. Pensar sistemàticament que guanyar és fàcil perquè tens els millors jugadors, que un gol rival és sempre un demèrit teu i que els adversaris mai estan a l'altura, és no saber valorar la feina feta durant anys i anys, una feina que ha permès, de mica en mica, fer del Barça un club que ha passat de ser eliminat pel Dundee United o el Metz a ser l'equip més constant d'Europa. I això, amics, no és fàcil.

Hi ha dues maneres de tacar-se en aquesta vida: fer voltes pel fang com porcs satisfets de la panxa que tenim sense saber veure que ens espera l'escorxador, o tacar-se de fang baixant a lluitar cos a cos contra adversaris que preferirien un campió amb por d'embrutar-se la corona. Pretendre que els adversaris sempre són dolents és ignorància futbolística. Pretendre que Guardiola és prudent és no saber valorar la seva feina. Cada dia, arreu del món es juguen milions de partits de futbol. I només un equip, només un, juga com el Barça. La resta juguen a futbol, però el Barça el reinventa. I el full de ruta el coneix qui està cada dia deixant-s'hi la pell, a base de feina i respecte als adversaris. No el coneixen els que, segurament, només han vist un cop el Xakhtar i no el tornaran a veure fins que torni a ser rival del Barça.

En lloc de defensar que el Barça és el millor i que això s'ha aconseguit amb sacrifici i esforç, ara que per fi veiem el Barça al cim, veiem els altres petits i insignificants. Menyspreem la feina feta, perquè si la resta són tan dolents, ser el millor deu ser senzill. Menyspreem, doncs, els mèrits del Barça. Perquè amb rivals tan dolents com l'Arsenal, arribar a semifinals passant per sobre del Xakhtar deu ser senzill.

Potser la culpa és de Guardiola, de Messi, de Cruyff i de Rijkaard. Ens han acostumat tan bé amb bon joc i èxits que qualsevol adversari sembla dolent. És un dels problemes d'arribar al cim. Que perds la perspectiva. I si toques de peus a terra com fa Guardiola, hi ha savis llestos per dir-te que es falsa modèstia o prudència excessiva.