Per què a la banca li costa tant créixer a l’estranger?
Un estudi mostra les dificultats que tenen les entitats per reproduir-se a fora
Viatjar no necessàriament va bé a tothom, a tots els negocis. Marques detallistes que van des de Walmart a Tesco han trontollat en incursions en terres estrangeres. També els bancs sovint s’imaginen que l’èxit a casa el poden reproduir a l’estranger. En el cas d’ajudar les necessitats de les grans empreses, sovint l’encerten. Sembla que a les corporacions globals els agrada treballar amb bancs globals. Però pel que fa a la banca minorista, o sigui treballar amb les famílies i amb les petites empreses, sovint s’equivoquen.
Aquesta almenys sembla la conclusió d’un estudi de Lorraine Quoirez i els seus col·legues a UBS, un estudi en què s’examina el rendiment de set bancs internacionals (BBVA, Citigroup, HSBC, ING, Santander, Société Générale i Standard Chartered). Els analistes del banc suís plantegen uns benchmarks (comparativa amb el sector) que inclouen diversos indicadors, com per exemple els marges d’intermediació i la rendibilitat financera. Les comparatives reflecteixen les mitjanes per a tots els bancs en països on tots set treballen activament, ponderats per la importància de cada mercat en la cartera creditícia de cada banc.
La majoria dels bancs suspenen en una bona part dels indicadors. UBS, per exemple, creu que la relació d’accions tangibles de Standard Chartered serà escassament del 5,7% l’any 2018, 7,1 punts per sota del seu benchmark. El marge d’intermediació que projecta Société Générale és de 0,75 punts percentuals; mentre que el par és 1,84.
Part de l’explicació és que una marca global no atorga automàticament la capacitat de fixar preus. Els bancs internacionals sovint sacrifiquen el seu marge a la recerca -sovint inútil- de quota de mercat. La branca mexicana d’HSBC, el cinquè més gran del país en actius, va obtenir un marge d’intermediació de 4,1 punts percentuals el 2016, un punt per sota de la mitjana local. El BBVA Bancomer, el braç local d’aquest banc espanyol i líder del mercat, va obtenir 5,7 punts.
La dificultat de copiar models
Els bancs també tendeixen a sobreestimar la facilitat de reproduir models de vendes creuades que els han funcionat bé als seus països. I les fronteres nacionals limiten les economies d’escala. Les empreses que treballen en diversitat de països són senzillament més difícils de gestionar. Es multipliquen les despeses legals i de compliment. Els bancs més grans i complexos suporten càrregues reguladores més dures. Només en dos dels set bancs les estimacions de les ràtios dels costos d’explotació se situen per sota de les comparatives.
Un possible benefici de sortir a l’estranger és que la diversificació redueix el risc. I ni això queda sempre reflectit: quatre dels set bancs adopten disposicions, com la proporció de préstecs, per damunt dels seus benchmarks. Entre el 2003 i el 2017 en només dos, HSBC i Santander, els guanys per acció van ser menys volàtils que els d’una cartera comparable.
Els bancs detallistes d’abast global no estan condemnats al fracàs, sobretot si poden explotar les noves tecnologies. ING, que l’equip d’UBS puntua globalment com el millor dels set, s’ha expandit com a banc digital més enllà de terres holandeses. A Alemanya té vuit milions de clients. Si bé el seu marge d’intermediació és més prim que el dels bancs locals, els seus costos també són sensiblement inferiors, en gran part perquè no té oficines. La seva rendibilitat és superior a la dels seus rivals alemanys en deu punts percentuals o més.
Potser intel·ligentment, perquè des de la crisi financera els bancs s’han apartat d’incursions detallistes a l’estranger, intentant retallar costos i enfortir el capital. UBS elabora una llista de no menys de 274 disposicions d’operacions a l’estranger des del 2010. L’any passat les fusions van començar a remuntar. Però el volum segueix sent baix i la majoria d’operacions han sigut d’ordre local. Potser els bancs l’encerten pensant-s’ho dos cops abans de tornar a sortir a l’estranger.
El difícil cas espanyol
No és casual que, quan es miren els rànquings de la banca comercial espanyola, no en surti cap d’estranger. Les entitats de fora ho han tingut difícil per fer-se un forat en el competit mercat espanyol i, en la majoria dels casos, han acabat desistint. Als anys 90, per exemple, el Sabadell va engolir el NatWest. Gairebé 20 anys més tard, un altre banc britànic, el Barclays, va acabar venent el seu negoci espanyol a CaixaBank. I, més recentment, el gran banc alemany, Deutsche Bank, també ha decidit vendre’s el seu negoci a l’Estat, per al qual busca comprador.
