Publicitat
Publicitat

LES NOVETATS EDITORIALS MÉS PREMIADES

Els certàmens literaris premien una nova generació d'autors. Alba Dedeu, premi Rodoreda, no n'és l'excepció

Les plomes més joves també guanyen llorers

De les barricades comença a sentir-se el crit d'una nova divisió d'escriptors que ha estat capaç d'endur-se reconeixements tan prestigiosos com el Mercè Rodoreda, el Carlemany o el Pin i Soler.

Al mes de desembre, Òmnium Cultural s'enorgullia de saber que darrere del pseudònim Farigola s'hi amagava la joveníssima escriptora Alba Dedeu, premiada la Nit de Santa Llúcia amb el Mercè Rodoreda de narrativa curta per la seva opera prima Gats al parc . La casa Proa va anunciar aleshores que el llibre que s'havia endut la distinció arribaria a les llibreries unes setmanes abans que comencés la primavera. Ahir, Alba Dedeu va comparèixer davant de la premsa amb l'editor Josep Lluch per presentar la primera edició del seu sorollós debut en el món de la literatura, publicada fa un parell de setmanes.

Lluch treia suc a l'assumpte, recordant que el Mercè Rodoreda va néixer per prendre el relleu al Víctor Català, un guardó que donava corda a les noves veus de la literatura que encara no s'havien atrevit a estendre les ales. Dedeu va néixer l'any 1984, així que encara no arriba a la trentena. Tot i això, ja ha sabut fer-se camí per sortir de l'anonimat i col·locar la seva primera col·lecció de relats a l'aparador de novetats. I s'hi ha trobat altres talents de la seva quinta, com Bea Cabezas, premi Carlemany del 2010 per La ciutat vertical , i Gerard Guix, guanyador del Pin i Soler de novel·la per Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me.

La força del pla detall
Alba Dedeu no es deixa impressionar pels grans personatges històrics ni per les gestes grandiloqüents. Li interessen molt més les vides aparentment anodines, com la d'una dona que viu envoltada de gats, o la d'una carnissera que passa vuit hores al dia tallant carn. Diu que en l'experiència d'algú sense gaires expectatives hi pot aparèixer la millor història. L'únic que cal, segurament, és mirar-se-les de prop. I això és el que procura fer en els set contes de Gats al parc . "Si alguna cosa tenim els mediterranis que a Suècia no tenen són les terrasses als carrers, que ens permeten mirar el del costat amb molta més proximitat", diu Dedeu. "Com jo, hi ha molta gent que per sort o per desgràcia ha d'agafar el tren cada dia. És on es couen les trames més interessants, encara que només vinguin d'una conversa de mòbil".

El centre dels seus relats es pot situar en els coberts que hi ha a la taula de Nadal, o en les estovalles. O en la flaire dels canelons que arriba des del forn i es barreja amb l'olor de casa antiga. En un altre cas, pot ser el so d'una guitarra, o els trossets de ceràmica d'una tassa trencada. En el detall més insignificant hi ha un món capaç de captar tota l'atenció de l'autora, que fa un zoom a la realitat i se la mira amb lupa per escriure, després, un llibre de premi.

Veus que es fan conèixer
En l'últim any s'han encès moltes espelmes en nom de la literatura jove. Fa uns mesos Lolita Bosch publicava a Empúries el llibre Veus , una selecció de relats firmats per una colla d'autors amb bon canell que, per una cosa o una altra, encara no s'han transformat en escriptors punters. Entre els contes n'hi havia un amb el títol Una porta tancada, del vigatà Gerard Guix, nascut l'any 1975. Poc després, Guix va guanyar el Pin i Soler per Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me , la seva tercera novel·la després de La deriva dels continents i Dia de caça . Tot i que té uns anys més que Dedeu, també és cert que aquest marge li ha permès de prodigar-se en altres àmbits. L'any 2006 es va endur el premi Fundació Romea de textos teatrals per Gènesi 3.0 , que es va estrenar al festival Grec.

A Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me Guix tira per la línia fresca i desenfadada de la talla de Hornby i d'altres elements contemporanis de la novel·la anglosaxona que no s'amaguen de la influència del cinema. Trepidant i molt àgil, explica la història d'un escriptor i els seus conflictes sentimentals. Una nova promoció de literats sempre renova l'ambient perquè la literatura no es converteixi en un fòssil. Això és el que fa Guix. I també és una de les virtuts que es van lloar de l'estil de Bea Cabezas (Barcelona, 1976) quan va guanyar l'últim Carlemany amb La ciutat vertical , una novel·la sobre un jove català que viu a Nova York durant la transformació de l' skyline . Tot i que no és una debutant, només havia publicat un títol abans d'endur-se un dels llorers més ben considerats de les lletres catalanes, valorat amb 42.000 euros, que altres anys havia estat per a escriptors ja consagrats com Maria Mercè Marçal i Robert Saladrigas.

No es pot dir que ens trobem en un moment de canvi per a la literatura catalana, perquè aquestes coses muten contínuament. Però sí que és cert que la porta gran s'ha obert per als més joves, que talonegen com si ho haguessin fet tota la vida. Potser el cas de Cabezas sembla especialment únic i sorprenent. Però temps al temps.