Publicitat
Publicitat

Sota sospita

La música clàssica com a exemple

Un dels fenòmens paranormals produïts en aquest país en l'últim segle és l'escàs impacte que tenen els compositors contemporanis en la vida mediàtica. I això que als anys 20 i 30 del segle passat Barcelona va convertir-se en un dels centres musicals europeus, amb visites constants de Stravinsky o Schönberg, que, per cert, va posar Núria a una filla seva. El franquisme va aniquilar aquella escena enviant a l'exili Pau Casals o Robert Gerhard, però després del 1975 si la literatura, l'art o el cinema van sortir del túnel, la clàssica va continuar-hi. I hi continua?

Pocs són els escriptors catalans que viuen de la literatura, tot i que n'hi ha un grapat. Però, compositors? Crec que cap. Ni Benet Casablancas, ni Agustí Charles, ni Enric Palomar, encara que estrenin al Liceu o al Barbican de Londres. Potser Carles Santos viu de la música. I això que, serem sincers, escriure una simfonia o una òpera em sembla una tasca molt més complicada i dificultosa que fer una novel·la o una pel·lícula.

Amés, hi ha el problema del públic, entestat a escoltar Beethoven o Mozart i sord davant la música contemporània. Diuen que a Barcelona no agrada res del segle XX més enllà de Stravinsky o Strauss. Xostakóvitx, Hindemith o Messianen estarien gairebé proscrits si no fos pels programadors amb gust. El problema no és nou, però. A les excel·lents Conversaciones sobre música (Acantilado), el director i compositor alemany Wilhelm Furtwängler ens diu que la cosa és posterior a la Primera Guerra Mundial. I ens recorda que moltes obres de Wagner o Mozart van ser rebutjades d'entrada. Els escriptors es queixen molt de la falta de públic. Els compositors ja ni en parlen. Treballen i treballen per a la posteritat.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT