Publicitat
Publicitat

Si es fa bé també agrada

Aquest matí, al Lliure, hem assajat. L'Anna s'hauria enfadat molt si no ho haguéssim fet. Molt tristos, però amb moltes ganes. I potser hem plorat més del que tocava en alguna escena i, potser per compensar, també hem rigut on no calia... I quan hem acabat l'assaig ens dolia separar-nos i marxar a casa i hem anat a dinar plegats, i hem brindat per l'Anna. Fa mal haver de parlar d'ella en passat. Ens costarà fer-nos a la idea que ja no hi és, que no sentirem mai més el seu riure potent, rotund, ferotge... viu! Que no sentirem mai més l'escalf de la seva abraçada, dels seus petons impregnats de perfum del bo, la seva calidesa... la seva vitalitat!

"Si es fa bé també agrada!", deia sorneguera. Sempre advertia que no volia treballar més, que el que estava fent seria el darrer personatge, que n'estava més que farta, però tots sabíem (ella la primera!) que això era una coqueteria brutal. Que si decidia comprometre's en un nou projecte ho donaria tot una altra vegada, que seria d'allò més exigent amb tothom i, sobretot, amb ella mateixa. I costava molt poc convèncer-la d'apuntar-se a una nova aventura; n'hi havia prou amb un bon equip, un bon text i un bon personatge. I els que la coneixíem bé sabíem que encara costava menys si el bon equip era a més un equip d'amics.

L'Anna ho convertia tot en una festa. Recordo els assaigs d' Un matrimoni de Boston com un període feliç. M'hi havia entossudit amb força i, finalment, ho havia aconseguit: l'Anna i l'Emma (Vilarasau) tornaven a treballar plegades després de molts anys. Tornaven juntes al Teatre Lliure, on havien començat. I quines ganes que en tenien! La complicitat es podia palpar a l'ambient. Des de l'inici van reconèixer la Marta (Marco) com una més i la van integrar de manera senzilla i generosa. Juntes formaven un trio d'actrius somniat. Tot era molt fàcil, fluid, tot sumava. I quan hi havia algun petit problema de producció, quan una escena no acabava de sortir com volíem, l'Anna sempre sortia i deia: "...però som feliços, oi?" I el problema se'ns apareixia com una nimietat, o se solucionava de cop, o... I tenia tota la raó: érem feliços! O, com a mínim, teníem la voluntat de ser-ho, perquè estàvem junts, uns amics treballant a partir d'un bon text. I ens va sortir un espectacle feliç.

Ja ho veieu, l'Anna era una actriu molt bona, però també molt sàvia. La trobarem molt a faltar. I mirarem de fer una cosa: mirarem de fer-ho tan bé com puguem. Perquè agradarà més als que ens vinguin a veure, perquè ens agradarà més a nosaltres i perquè així és com li hauria agradat a ella.

Les