Publicitat
Publicitat

ÒPERA

El Liceu ovaciona la Imogene d''Il pirata' interpretada per la soprano italiana

Triomfal lliçó belcantista de Mariella Devia

Totes les sopranos temen, amb raó, Imogene, el paper protagonista de l'òpera Il pirata , primer gran èxit internacional del compositor italià Vincenzo Bellini i primera col·laboració artística amb el gran llibretista Felice Romani. A les dificultats tècniques i expressives del personatge, que molts especialistes consideren el més difícil de tot el repertori belcantista, s'hi uneix l'empremta que han deixat intèrprets tan genials com Maria Callas i Montserrat Caballé. La gran diva catalana va ser precisament qui va protagonitzar el 1971, amb el seu marit, el tenor Bernabé Martí, l'estrena liceista d'una òpera que, després de 42 anys d'absència, torna ara al coliseu de la Rambla en una versió de concert protagonitzada per la gran soprano italiana Mariella Devia, la més perfecta intèrpret belcantista del món.

Malgrat l'atractiu de la proposta -aquesta partitura es programa rarament i la Devia només havia actuat anteriorment una vegada al Liceu, la temporada 2004-05, amb L'elisir d'amore de Donizetti- no es va omplir el teatre: definitivament, la crisi passa factura.

Sòbria i rigorosa

Sense por de les comparacions, Devia va superar els reptes d'Imogene oferint una superba lliçó de virtuosisme, expressivitat i magisteri estilístic. Després de la primera i bellíssima ària, va esclatar al teatre una ovació de gala, d'aquelles que el públic reserva per a les grans veus. Devia va deixar constància de la seva classe i elegància amb una interpretació exquisida en els detalls, sòbria i rigorosa: admira el valor expressiu que atorga a la paraula, amb una dicció cristal·lina que converteix la llengua italiana en font de pura bellesa musical.

Bellini també li exigeix tot al tenor, en un paper, el corsari Gualtiero, d'àrdua tessitura, que va tenir com a espectacular intèrpret el nord-americà Gregory Kunde. No és ni tècnicament ni musicalment tan refinat com Devia, però té el color vocal i la intensitat dramàtica que el paper requereix. A més, Kunde va estar inspirat amb aguts potents que van encendre la passió dels aficionats. Feia molt temps que no s'escoltava al Liceu una veu de tenor tan imponent.

El baríton búlgar Vladímir Stoiakov va completar el trio de veus protagonistes amb un Ernest més aviat discret. El cor del Liceu va estar brillant i la resta de papers van estar molt ben servits pel baix argentí Fernando Radó, que va sorprendre amb una magnífica veu, i dos solvents intèrprets catalans, el tenor Vicenç Esteve i la soprano Elena Copons. En el seu debut al Liceu, el director italià Antonino Fogliani va imprimir caràcter i nervi dramàtic en una lectura fluida, de so una mica gruixut, però atenta en l'acompanyament de les veus, qüestió essencial en aquest repertori. La segona sessió d' Il pirata al Liceu serà demà dilluns.