27/05/2016

No sé si veurem tomar la Feixina

3 min
No sé si veurem tomar la Feixina

Per dues vegades m’he topat aquesta setmana amb governants de Cort que, només demanar-los la data en què esbucaran el monòlit de la Feixina, gairebé s’han posat a xerrar tots sols. La veritat és que jo només ho deia perquè els havia sentit diverses vegades parlar de la primavera. I començam a patir calor. La cosa deu ser sufocant, perquè els responsables d’esbucar-lo i els que l’han defensat des del primer dia que entraren a Cort es posen davant tu i comencen a fer-te preguntes que ells mateixos es contesten. I vénga preguntes, i vénga comentaris (alguns amb improperis) sense deixar-te cap possibilitat d’intervenir en el monòleg acalorat.

La cosa va més o menys així: “Que ho saps, tu, si podrem tomar-lo? Aquí començam a topar-nos amb alguns tècnics que són els primers que enreden i posen totes les traves possibles per endarrerir-ho i que no es tomi. Després, les associacions, el PP, al·legacions, recursos i com un jutge posi mesures cautelars, poden passar de 10 a 20 anys. Saps que en tenen, d’amics, pertot. I clar! Alguns dels que hi estan a favor diuen que ja l’hauríem d’haver tomat. Voldrien que féssim com Cirer amb el pont del tren, però això l’esquerra no s’ho pot permetre. No ho podem fer així”. “No el veurem tomar aquesta legislatura?”, aconseguesc a demanar. “Tant de bo que sí, però també pot ser que no ho vegem, ni aquesta, ni mai”.

Potser ara no és el moment d’emprenyar-se, però no poques vegades he pensat (i he escrit) que com més enredin, més armes i més temps per organitzar-se i créixer es dóna als que volen veure dret, sempre dret, el monument inaugurat per Franco.

Qui té cura dels museus?

Des de Catalunya ens arriba de fa temps el ressò del gran debat que hi ha sobre els museus, els plans que es realitzen per lligar-los tots (els públics, els privats, els de patrimoni antic, els de contemporani, els jaciments visitables, etc), mantenint la singularitat de cadascun però formant, a través de la suma una col·lecció, una oferta patrimonial i artística amb sentit de país.

I a Balears, què passa? Qui té cura dels museus, no tant de cadascun, sinó del conjunt d’infraestructures museístiques? En teoria, els consells insulars en tenen les competències, però en el cas del de Mallorca (disculpau que ara mateix desconegui què passa a Menorca i a les Pitiüses; me n’informaré) fa 13 anys, si no vaig errada, que té la Llei de museus a la seva disposició, però no la fa aplicar, fins al punt que molts museus ni tan sols han pogut ser reconeguts oficialment com a tals. I no parl de museuets de tercera, sinó dels grans museus. No hi ha coordinació, ni cura pública de les obres, ni concepció de col·lecció de país. L’aposta dels polítics és gairebé nul·la, com si es conformassin a veure que qui més qui manco pot obrir les portes i anar passant, encara que molts no tinguin ni un tècnic responsable, ni programació, ni catàleg dels seus fons; i els que ho tenen estan sense doblers per poder actuar com a museus que són o no són.

Un dels casos més flagrants és el del Museu de Mallorca, que amb la milionada que ha costat la reforma i el patrimoni que guarda, hauria de ser el museu de referència de l’art primitiu i antic. Bé, és el museu de referència, només perquè a Mallorca no n’hi ha cap altre de similar. Reformat i amb una museografia anodina pròpia de les èpoques que hi són representades, el Museu de Mallorca continua amb un pressupost vergonyós, que dóna per a poca cosa més que per pagar el llum.

Hi ha qualcú disposat a posar-se en tot això? Els museus són el nostre passat i el nostre present, però els hem de cuidar pensant també que són el nostre futur.

Ajuda als llibres

En el passadís de la Fira del Llibre, editor que et trobes, editor que et recorda que el Consell de Mallorca encara no ha tret la convocatòria d’ajudes a l’edició en català, ni la de llibres d’especial interès cultural, que era l’única que es va mantenir en els quatre anys d’atacs a qualsevol cosa que es fes amb la llengua -amb la catalana, s’entén. Es demanen el perquè d’una lentitud fins i tot en aquells àmbits en què, com la cultura i la llengua, més campanya feren els partits d’esquerra que ara governen la institució insular.

Carlos Fuentes, pòstum

Ja que som a la Fira del Llibre, cercaré la darrera i única novel·la que deixà acabada, però no conclosa la revisió, l’escriptor mexicà Carlos Fuentes. Aquiles o el guerrillero y el asesino està basada en la història de Carlos Pizarro, un guerriller de guerrilles colombianes que impressionà Fuentes i que, segons diuen, recupera el millor del reconegut escriptor. No sé si hi serà; si no, és a punt d’arribar.

stats