Publicitat
Publicitat

64È FESTIVAL DE CINEMA DE CANES

La comèdia 'Habemus Papam', protagonitzada per Michel Piccoli, anima la secció oficial

Moretti asseu el Papa al divan

El Papa ha mort i els cardenals es reuneixen en conclave per seleccionar-ne un de nou. Una plaça de Sant Pere a vessar saluda eufòrica el fum blanc que anuncia l'èxit de la votació. El pontífex es prepara per sortir al balcó en la seva primera aparició pública quan té un atac de pànic. Alarma al Vaticà. La urgència admet mesures desesperades i els cardenals decideixen demanar ajuda al millor psicoanalista de Roma, que ja d'entrada es declara ateu. L'arrencada del nou film de l'italià Nanni Moretti, Habemus Papam , manifesta la bona forma del director de Caro diario (1993).

Moretti es cola a les estances vaticanes per rodar una pel·lícula que enllaça amb la tradició de la comèdia italiana alhora que ens retorna un cineasta sempre agut a l'hora de retratar les crisis pròpies i les alienes. Pel divan cinematogràfic de Moretti ja hi havien passat l'esquerra italiana - Palombella rossa (1989)- i el mateix Silvio Berlusconi - Il caimano (2006)-. Aquest cop hi asseu una Església catòlica que viu impermeabilitzada del món real a còpia de perpetuar rituals. Però Habemus Papam no és una versió eclesiàstica d' Una teràpia perillosa .

Mentre el psicoanalista que encarna el mateix Moretti roman tancat a Sant Pere amb els cardenals de tot el món, amb els quals fins i tot organitza una lligueta internacional de voleibol, el Papa a qui dóna vida un Michel Piccoli tocat per la mà dels déus de la interpretació s'escapa de la Santa Seu incapaç d'assumir una responsabilitat de la qual no es creu digne.

Antidepressius al Vaticà

A partir d'aquí, Moretti combina un to de comèdia blanca que li permet desmitificar les altes jerarquies eclesiàstiques sense caure en l'anticlericalisme i presentar els cardenals com a entranyables vellets que, com qualsevol altre mortal, prenen antidepressius i tenen malsons, amb el recorregut íntim d'un Sant Pare decidit a perdre's pel món real per retrobar-se amb ell mateix.

Menys combativa, humorísticament parlant, amb el Vaticà del que es podia esperar de Moretti, el cineasta prefereix atacar per una altra banda: l'insòlit discurs final de Piccoli, en què defensant una actitud d'humilitat davant una multitud ansiosa de líders, posa més en evidència els valors que ha perdut l'Església catòlica que qualsevol postura de menjacapellans.

Habemus Papam , a banda de situar Michel Piccoli com un dels favorits al premi al millor actor (esperem que Déu inspiri justament el conclave del jurat), també ha animat una secció oficial que no havia ofert encara cap gran alegria.

Policia bona, immigrants dolents

L'altra pel·lícula presentada ahir divendres, Polisse, de la francesa Maïwenn Le Besco, va ser una altra decepció. Inspirada en les tasques que du a terme la unitat de protecció de menors, Polisse semblava que funcionaria, a priori, com una ficció realista a mig camí entre la sèrie The wire i una variant policial de La classe, de Laurent Cantet. Ans al contrari, Maïween, aquesta actriu que també treballa rere la càmera, prefereix recrear-se en el vessant més tremendista de la feina d'aquests professionals que cada dia han veure's les cares amb pedòfils, nens i nenes obligats a delinquir pels seus pares, adolescents amb una sexualitat desbordada i noies que pareixen nadons morts que són fruit d'una violació... La visió d'una policia humana que no s'equivoca mai i d'una immigració romanesa que només es dedica a delinquir potser plaurà Nicolas Sarkozy, però ha disgustat la plana major de la premsa acreditada a Canes.