Publicitat
Publicitat

NOVETAT EDITORIAL

Gerard Quintana descriu a 'Més enllà de les estrelles' el retorn dels Sopa de Cabra

L'home que no volia canviar de pell

Gerard Quintana no s'ha inventat un Gerard Quintana diferent del que ja devia ser quan era un marrec i les classes de música li semblaven de riure, el món massa formal, i l'existència pura màgia. La presentació del seu nou llibre no podia ser d'una altra manera: sincera i sense comèdies. Ell i el fotògraf que il·lustra aquest nou llibre, Més enllà de les estrelles , seuen i ens expliquen el llibre. Som en un magnífic àtic de Random House Mondadori, a la Travessera de Gràcia, des d'on tenim una magnífica vista del Tibidabo i d'algunes de les poques casetes dels anys vint que sobreviuen al barri, en un interior d'illa. I Gerard Quintana no para. La seva manera de ser és la mateixa que trobareu al llibre.

Després de deu anys de silenci Sopa de Cabra es va tornar a reunir per actuar al Sant Jordi, omplir-lo tres cops i convertir-se en el grup musical amb més capacitat de convocatòria del nostre país. Gerard Quintana i els seus companys, com els que van assistir en algun d'aquests concerts, ho van viure com un somni. Un somni que va recollir, en part, en un dietari personal, en un intent de retenir per sempre les imatges, les emocions i els temors d'aquells dies. Ara l'ha volgut compartir en aquest llibre escrit a raig i amb entusiasme, que rescata bona part d'aquest dietari, i que incorpora també reflexions sobre la història del grup o confessions íntimes sobre el perquè d'algunes de les cançons més cèlebres del grup, o d'algunes de les seves lletres més críptiques. "Us obro la porta -escriu Quintana a la introducció- perquè travesseu la cortina que hi ha darrere l'escenari i m'acompanyeu en els records d'aquells dies que ens vau fer tocar el cel".

Més enllà de les estrelles té l'encert d'estar escrit amb el mateix humor i la mateixa falta de pretensions que una conversa personal amb ell. I, sobretot, de portar el seu relat sobre la música, la poesia i l'espectacle al terreny de les coses senzilles. Lluny de disfressar-se d'estrella del rock -entre altres coses perquè, segons ens diu, no creu en aquestes etiquetes musicals-, Gerard Quintana mira de mostrar-se tal com és: ens deixa entrar al camerino, i ens explica les seves manies, els seus rituals, el palet de riera que du a la butxaca quan canta o el perquè de la pedra que du penjada al coll. I perquè en quedi constància, deixa que un fotògraf, el seu bon amic David Julià, en sigui testimoni. El resultat, un llibre que es fa llegir i que es fa mirar, i que respon bé a l'esperit tafaner de tants lectors, però també dels que hi busquen el relat d'un tros important de la nostra història musical.

David Julià ha treballat en blanc i negre el material més intimista, i ha reservat el color per a les fotografies dels concerts. Reconeix que tant en els enquadraments com en el tractament dels grisos hi ha una clara voluntat d'aproximar-se a l'estètica, tan anys setanta, d'alguns dels reportatges més coneguts dels Rolling Stones, que per al grup sempre han estat la gran referència. Quintana ens recorda, aquí, que el nom de Sopa de Cabra s'inspira en un dels àlbums més cèlebres dels Stone, Goats Head Soup , del 1971, amb aquella magnífica portada en què el cap de Mick Jagger semblava tancat dins d'una bossa de plàstic.

S'obre un torn de preguntes i m'aventuro a preguntar-li, amb una certa ironia, si veient l'èxit que està tenint un altre músic del país amb un llibre de ficció no se li acudirà publicar també alguna cosa. I per a sorpresa dels presents, ens fa saber que ja fa anys que dóna voltes a un projecte de novel·la. El que no sembla gens clar, en canvi, és el retorn de Sopa de Cabra als escenaris.