L’hivern ha arribat

Apareixen sense fer soroll, lliscant a través de la neu i el gel amb facilitat, amb la seva terrible mirada blava fixant-se en personatges i espectadors aterrits. L’horror dels Caminants Blancs, els zombis congelats de la sèrie de la HBO Joc de trons, ve del seu silenci i la seva invulnerabilitat a les armes ordinàries. I en la seva salvatgia, que no només els empeny a matar homes, dones i nens, sinó també a reclutar-los per a les seves nombroses files militars, conegudes com l’Exèrcit dels Morts.

Tal com ha promès reiteradament la ficció, “l’hivern està arribant”. Amb l’inici de la setena temporada de la sèrie unes setmanes enrere, les criatures que dormien sota la neu des de feia centenars d’anys s’han despertat i estan preparades per reanimar els morts. Si aconsegueixen arribar al mur que separa els salvatges de la civilització, tota la humanitat estarà en perill. De tots els personatges de Joc de trons, els Caminants Blancs són els més temibles perquè simbolitzen les forces que van més enllà del control humà, i això els ha convertit en part d’un subgènere literari en auge: l’horror àrtic. Es tracta d’una tendència inspirada en la idea que les zones més fredes del planeta podrien deixar d’estar congelades aviat.

Algunes de les qüestions al voltant dels Caminants Blancs es responen a la temporada passada de la sèrie. En una de les visions, Bran Stark observa com Leaf, un dels Nens del Bosc, va crear el primer Caminant Blanc fa milers d’anys. Quan Leaf apunyala l’home, els seus ulls es transformen en aquell blau cel característic. Després, un Leaf molt envellit explica a Bran Stark que els Nens del Bosc van crear els Caminants Blancs perquè els ajudessin a fer front als abusos dels Primers Homes, que van aniquilar bona part dels Nens del Bosc, així com altres criatures indígenes. Tot i que els Caminants Blancs eren aliats dels habitants del Nord, ara tenen una relació hostil amb totes les races que respiren. ¿Potser els Nens del Bosc es van equivocar quan van crear els Caminants Blancs?

L’explicació que la sèrie ofereix sobre l’origen dels Caminants Blancs respon als arquetips del subgènere de l’horror àrtic. L’exemple més evident és el monstre literari de Mary Shelley creat pel personatge de Victor Frankenstein. La novel·la comença a l’Àrtic, on el narrador veu per primer cop una figura distant entre els blocs de gel, “un ésser que tenia la forma d’un home però d’alçada gegant, i seia al trineu guiant els gossos”. Implacable i perillosa, la criatura es guia per la set de venjança sense que li importin les conseqüències. Frankenstein, com Leaf, ha creat un monstre sobre el qual no té cap control.

Els gegants de la vella Noruega

Els Caminants Blancs em recorden els gegants del mite de la vella Noruega, els primers habitants del cosmos. Aquests gegants van cobrar vida gràcies al xoc entre el foc i el gel, simbolitzant les poderoses forces de la natura que han estat subjugades pels déus però que tornaran triomfals per destruir els seus enemics a la fi del món. Però hi ha més monstres contemporanis amb els quals els Caminants Blancs tenen similituds. Per exemple, la criatura ideada per Michelle Paver a la seva novel·la Dark matter (2009), ambientada a la Noruega dels anys 30. El narrador n’intueix la presència en la foscor de la tardor, però no s’atreveix a parlar-ne amb els companys repel·lents de l’expedició cap a l’arxipèlag de Svalbard. Quan el deixen sol, després d’una emergència, la seva imaginació vola lliure fins a topar amb el cadàver que cobra vida i ataca homes i animals. La maldat de la criatura es pot entendre en el context de la seva horrorosa història, arrelada en l’explotació salvatge dels recursos de l’Àrtic.

Després hi ha els fantasmes de les dues novel·les d’Yrsa Sigurðardóttir, una escriptora de novel·la criminal islandesa. A The day is dark (2011) i a Sé quién eres (Literatura Random House, 2012), situades respectivament a Groenlàndia i als remots fiords de l’oest d’Islàndia, aparicions misterioses maten les seves víctimes per donar resposta així a la poca humanitat de les persones en el passat. Un equip d’arqueòlegs que excaven en restes medievals a Groenlàndia perden el contacte radiofònic amb el món exterior al mateix temps que s’escampa una epidèmia de grip. Tement que podrien ser els últims humans vius a la Terra, fins i tot els arqueòlegs més racionals s’espanten. Amb el narrador atemorit pels esperits dels morts, que han sortit dels amagatalls gràcies a l’excavació, sembla que la catàstrofe ambiental que va esborrar de la Terra els assentaments medievals investigats pels arqueòlegs torni per matar-los.

Els Caminants Blancs són, simplement, la personificació més coneguda d’una tendència grupal en el món del terror, que ja va aparèixer el 1992 a la novel·la del danès Peter Hoeg La señorita Smila y su especial percepción de la nieve (Tusquets). Al llibre, un monstre emergeix quan es fon el gel del nord. Ja se sap: sota el gel s’amaguen coses perilloses que, impulsades per la curiositat humana, tornen a la vida.

Restaurar el misteri primaveral

Les llavors d’aquest subgènere literari es troben, probablement, en l’expansió de la indústria del turisme a l’Àrtic. A mesura que cada vegada més turistes s’endinsen en el nord per descobrir el múixing, l’ snowboard i les llums de l’aurora boreal, el nord llunyà es converteix en un territori més accessible i familiar. Com a resposta sorgeix aquesta nova tendència basada en l’horror àrtic, que intenta restaurar el misteri primaveral de la nit inacabable i de la foscor en què les criatures mortíferes es poden alçar. Aquest subgènere literari suggereix que la intrusió humana i l’explotació tecnològica dels recursos àrtics han fet despertar forces naturals i sobrenaturals que poden llançar una venjança terrible als que no respecten el nord.

Llavors, ¿què representen els Caminants Blancs? Les conseqüències del canvi climàtic, potser, un fet que obliga les poblacions a abandonar casa seva i els seus terrenys a causa de canvis dramàtics. Cal dir que, en aquest cas, és precisament l’arribada de l’hivern el que instiga el comportament violent dels Caminants Blancs. En aquesta línia, cal tenir en compte que l’autor de Joc de trons, George R.R. Martin, va créixer als anys 60 i la seva manera de pensar, precisament, està marcada per la por de la Guerra Freda i d’un hivern nuclear. Ara que les coses es tornen a escalfar entre Corea del Nord i Occident, el temor ha reviscolat. Les amenaces sorgides per la cursa armamentista són els grans reptes creats pels mateixos humans amb els quals ens enfrontem. Almenys a Ponent queda una mica clar com es podria parar aquesta força temerària. Els dragons de Daenerys, les espases d’acer de Valyria i el coratge dels humans seran necessaris per convèncer els Caminants Blancs perquè tornin als amagatalls. I que deixin que la humanitat vagi solucionant sola el seu destí durant aquest hivern tan llarg.