Publicitat
Publicitat

CLÀSSICA

Chailly impulsa el so mític de l'orquestra de Leipzig

El fogós director italià Riccardo Chailly diu que l'Orquestra de la Gewandhaus de Leipzig sona a or vell. Té raó. I com a titular del venerable conjunt alemany ha tret brillantor al seu so daurat. Qüestió d'energia, sens dubte, perquè sota la seva batuta el so de Leipzig va inundar el Palau amb extraordinària potència. Un so fosc i dens, que se sustenta en les cordes greus, poderós motor que alimenta el discurs sonor amb un relleu admirable. Chailly va encertar amb un programa de grans contrastos que va obrir amb un dels millors concerts del segle XX, el Concert per a violí núm. 1 de Xostakóvitx, escrit a mida del llegendari David Oistrakh, que el va estrenar el 1955, primer a Leningrad i després al Carnegie Hall de Nova York, com a atracció d'un primer intercanvi artístic entre la Rússia soviètica i els Estats Units d'Amèrica.

El temps juga a favor d'aquesta música, que lluny de la seva utilització com a banda sonora de la Guerra Freda, avui ens mostra el millor Xostakóvitx, el que passa del lirisme més intens, de més càrrega expressiva, a la màxima exuberància. El violinista Leonidas Kavakos -tenia morbo veure un gran solista grec portant la veu cantant i marcant el rumb a una orquestra alemanya- va estar aclaparador, amb una exhibició de tècnica, poder sonor, precisió i virtuosisme. De fet, el seu Stradivarius semblava que tragués fum mentre Chailly equilibrava amb mestria els plans sonors d'un concert exuberant que té la cadència més espectacular del repertori modern. Kavakos va fer posar dret el públic i, tot i els insistents aplaudiments, va preferir no concedir una propina. Després, Chailly va bolcar la seva desbordant expressivitat en una arrasadora versió, plena de nous matisos, de la Simfonia núm. 3 de Brahms. La resposta orquestral va ser apassionant i la vetllada es va acabar amb més Brahms de propina, una exaltada Obertura per a un festival acadèmic que va sonar a glòria.