Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Al Tall, el grup que va treure de l'armari la música tradicional

La formació valenciana s'acomiada de Barcelona amb un concert a L'Auditori

Xavi Sarrià, cantant d'Obrint Pas, no havia nascut quan Al Tall van publicar el primer disc, Cançó popular al País Valencià (1976). Malgrat la distància generacional i les diferències estilístiques, tots dos grups comparteixen una mateixa ànima, un senyal de la vigència d'All Tall i de la influència en els músics joves. "Al Tall van revolucionar la música al País Valencià incorporant elements moderns en la música tradicional -diu Sarrià-. La van treure de l'armari. Van fer música d'ara agafant elements de la tradició. Això ens uneix".

Sarrià i el seu company a Obrint Pas Miquel Gironés seran dos dels músics que el 14 de febrer participaran en el concert d'Al Tall a L'Auditori de Barcelona. L'actuació forma part d'un seguit de concerts de comiat d'Al Tall, que a l'octubre van anunciar que plegaven veles després de 38 anys de "fer discos i una barbaritat de concerts explicant la nostra filosofia de veure la música tradicional", diu Vicent Torrent.

D'aquells primers temps només queden al grup Torrent i Manolo Miralles. Els acompanyen Jordi Reig, Enric Banyuls, Xavier Ahuir, Robert Moreno i Maribel Crespo, i per a l'actuació a L'Auditori han convidat una colla d'amics com ara Jaume Arnella, Isidor Marí, Jordi Fàbregas, Jaume Ayats, Francesc Ribera Titot , Jan Maria Carlotti, Toni Xuclà, Pau Puig, Eladio Reinon i Miquel Gil, el cantautor de Catarroja que també va ser fundador d'Al Tall. "N'hi ha que són gent del nostre temps i altres fins i tot anteriors, com Jaume Arnella. No podíem deixar de cridar Isidor Marí, perquè els grups Uc i Al Tall érem pràcticament bessons", explica Torrent, que va conèixer Marí quan estudiava a Salamanca a finals dels 60. "La colònia de gent de parla catalana procuràvem fer alguna trobada", recorda Marí, que considera que el concert és "una ocasió de reconèixer el valor de la feina que han fet". "I els Obrint Pas els hem convidat perquè sempre ens han tingut molt amor", diu Torrent, que confirma que a la part final del concert "hi serà tot Cristo" a l'escenari.

Al Tall se'n van només tres anys després de publicar l'àlbum Vergonya, cavallers, vergonya (2009), inspirat en la vida i l'obra de Jaume I. Marxen perquè "un moment o altre t'has de jubilar dels concerts", diu Torrent, que fa una setmana va fer 68 anys. "No és qüestió de posar-se dramàtic. La taula ja està parada. Podríem continuar, però és un bon moment per plegar perquè no hi ha cap motiu que ens obligui a tancar. Tanquem amb tranquil·litat perquè la feina està feta", explica. Miquel Gil no dubta que "el Vicent i el Manolo tenen dret a decidir tancar la paradeta", però assegura que els pensa fer "la vida impossible perquè tenen moltes coses a dir".

Feina musical, històrica i política

El llegat d'Al Tall és triple. Van assumir la filosofia de la riproposta italiana: recuperar la música tradicional i integrar-la en la modernitat per parlar del present. "Volíem aconseguir que la música tradicional perdés aquell aspecte museístic, de cosa rància i antiquada, i que siga una eina expressiva en el nostre present", assegura.

També han explicat la història valenciana. "Quan vam publicar Quan el mal ve d'Almansa... , el 1979, Joan Fuster ens deia que havíem de fer un disc de la història del País Valencià", recorda. Els va semblar "una mica pretensiós", i a canvi van esquitxar la discografia amb petites grans històries sovint oblidades, com la que van recollir al disc Europ eu! (1994): la dels emigrants valencians que van anar a Algèria a principis del segle XX, i la del retorn dels seus fills, els pieds noirs , a Alacant als anys 60. "Al Tall van contribuir a despertar consciències i a explicar la nostra història. Quan vaig escoltar Quan el mal ve d'Almansa... , vaig descobrir l'abast i l'èpica de les derrotes, però també l'orgull de ser resistents i valencians", diu Sarrià.

La tercera pota del llegat és política, i lliga passat i present. "Ara s'està coent un moviment social que comença a recordar el dels anys 70, d'una manera diferent -diu Torrent-. Abans se sabia molt bé contra qui es lluitava, i ara no està tan clar qui és l'enemic, però la gent té ganes de canviar la cosa". Com diu Sarrià, el País Valencià viu moments de molta convulsió política i d'esperances renovades, com als anys 70, i amb la música s'amplifiquen els moviments socials de base, que demanen jugar la partida". Això també ho ha fet Al Tall.

Les