Vicenç Villatoro: “L’Estat s’esforça per tallar els vincles entre Catalunya i Balears”

Vicenç Villatoro és un dels tres participants en el primer col·loqui del cicle ‘El futur de les Illes Balears i el País Valencià davant del procés sobiranista de Catalunya’, organitzat per la Fundació Emili Darder i l’Ateneu Pere Mascaró. El cicle comença avui a les 19 hores al Club Diario de Mallorca amb un diàleg entre el català Villatoro, el valencià Joan Francesc Mira i el mallorquí Damià Pons. La política lingüística i la cultura són els dos grans temes que centraran aquest primer col·loqui d’un cicle de tres que es duran a terme durant el mes de març. Com a introducció a un tema que no deixa indiferent gairebé ningú, parlam amb Vicenç Villatoro, escriptor, exdirector de l’Institut Ramon Llull i exdiputat convergent, qui analitza el procés català i avui, per a l’ARA Balears, les possibles conseqüències per als territoris que comparteixen llengua i cultura amb Catalunya.

En quin moment es troba, ara mateix, el procés sobiranista català?

En aquests moments, el tema central no és independència sí o no, sinó consulta sí o no. Hi ha una majoria social que vol que hi hagi una consulta. Gran part d’aquesta majoria votaria que sí, l’altra part encara no té decidit què votaria o té clar que votaria no però igualment vol una consulta. El debat no és independència sí o no, i avantatges i inconvenients de cada opció, sinó sobre la manera com s’ha de resoldre la situació: o bé votant, o bé impedint que es voti, que és l’opció del Govern i de l’Estat. I de fons, hi ha Europa, que no vol especialment la independència de Catalunya però que ha començat a pressionar perquè hi hagi una resposta democràtica a les demandes dels catalans.

Per tant, ara estam en la fase de posar a prova la naturalesa democràtica de l’estat espanyol?

Sí, però el debat és més universal. En l’àmbit d’Europa, i fins i tot del món, com resolem els conflictes? Aquesta és la qüestió. I això val per a Espanya, però també per a Ucraïna, Escòcia... En el cas català, ens hi juguem coses de caràcter més genèric. També hi ha el tema de la naturalesa democràtica de l’Estat, sí. El principal problema és que, a Espanya, la resposta al procés català se l’han quedada aquells sectors més essencialistes i conservadors del nacionalisme espanyol i que ningú no els ha disputat l’hegemonia.

De quina manera les ones expansives del procés sobiranista estan afectant les Illes Balears?

El procés sobiranista català coincideix amb una constatació d’àmbit estatal, que és que el model de l’estat de les autonomies que es va dibuixar en la Transició no ha funcionat: perquè no ha desactivat la reivindicació catalana i perquè allà on no hi havia reivindicacions de caràcter nacional els resultats de la gestió del poder no han estat satisfactoris. Passi el que passi amb el cas català, Espanya es replantejarà el model autonòmic i ho farà cap a un projecte recentralitzador. Això afectarà les Illes. A més, Balears no és Múrcia, i en l’imaginari espanyol està vinculat amb el procés català tant per raons de llengua com de cultura. En aquest sentit, és evident que aquests darrers temps hi ha hagut un esforç afegit per part de l’Estat de tallar els vincles entre Catalunya i aquells territoris amb què comparteix cultura i llengua: les Balears, el País Valencià i la Franja d’Aragó.

Si Catalunya assolís la independència, facilitaria la tasca castellanitzadora de l’Estat o, al contrari, estimularia -si el nou estat fos més pròsper, just, benestant i democràtic- unes certes voluntats emancipadores entre balears i valencians?

Aquí hi ha dues dinàmiques amb temps i intensitats diferents: una és la dinàmica cultural i l’altra és la política. En la cultural, és probable que una secessió de Catalunya representi un intent per part de l’estat de menystenir la cultura pròpia de les Illes Balears i del País Valencià i de la Franja. Ara bé, si la secessió tingués efectes positius sobre la vitalitat de la cultura -per exemple augmentés la força de les indústries culturals del país i donés més projecció internacional als creadors, i jo crec que això és el que passaria-, doncs tindria un efecte de locomotora per a tots els altres territoris. Quant a la dinàmica política, no hi ha dubte que la independència de Catalunya augmentaria la pressió fiscal sobre les Illes Balears, perquè l’Estat hauria de cobrir el buit d’ingressos deixat per Catalunya.

Algunes veus han expressat darrerament el temor davant la possibilitat que les Balears es convertissin en “la cinquena província de Catalunya”. Quina opinió us mereixen aquests comentaris?

Són frases que no volen dir res. A l’Espanya actual, el que està fallant és, a més de la voluntat uniformitzadora, el model jacobí, amb un centre i unes perifèries. El món no tendeix a una forma de piràmide -amb un centre i una perifèria-, sinó que tendeix a una forma de xarxa, on tothom és la capital del seu propi nus i està connectat amb altres nusos. La relació entre Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià està basada, tant en termes polítcs i econòmics com culturals, en una mentalitat confederal, en què Palma, Barcelona i València -i els respectius territoris- es complementen.

Des de Catalunya, fins i tot, potser està havent-hi molta prudència a l’hora de no ingerir-se en assumptes balears i valencians, no ho creis?

Hi ha temor que les intervencions o opinions des de Catalunya seran utilitzades contra el mallorquinisme o el valencianisme polítics, i per tant s’adopta una actitud de molta prudència per no alimentar aquesta percepció. Ara bé, s’ha de distingir entre allò polític i allò cultural. En cultura, hem d’anar a totes i amb la màxima cooperació. Però, en política, hi ha ritmes i intensitats diferents, i no té sentit adoptar posicionaments maximalistes.