EnòlegEl llibre de Socials de tercer de Primària explicava al meu fill, i a la resta de companys de classe, que “la població dels pobles que són al camp es dedica a l’agricultura i la ramaderia, i els de la costa es dediquen a la pesca”. Un company de classe comentà ben estranyat al seu pare:
- Mentida! Jo no veig pagesos, tothom fa feina a Ciutat.
I és que, encara que una part important de la població de les Illes visquem a un poble, i que alguns, com jo, treballem la terra, elaborem i transformem productes que en treim d’ella, ja fa molts d’anys que no vivim en una societat agrícola i tots ens hem convertit en ‘urbanites’. Els coneixements que tenia un al·lot de Ciutat sobre la pagesia quan mon pare era petit eren molt diferents dels que tenia un nin de la mateixa edat d’una localitat agrícola de l’illa, però infinitament molt superiors als que tenen ara els nostres fills i els que tenim nosaltres.
El món ha canviat. No assistim a petits canvis, sinó a una gran revolució que ho ha capgirat tot i que ens ha transformat sense adonar-nos-en. Ja no vivim aquells anys en què el cultiu de la terra, l’obtenció d’aliments, la seva conservació, el treball amb el bestiar, la caça i els coneixements de l’entorn eren essencials. Només un petit exemple: mon pare i els seus germans, fills de pare pagès i mare modista, durant aquesta època, just quan acabaven l’escola, cada matí abans de la sortida del sol anaven a fora vila a segar, primer les faves, després pèsols, ordi, civada, blat i ciurons. I no només era la sega, sinó també fer les garbes i batre. Jo ja no ho he conegut i els meus fills ja no saben què és. Mirau si ja és morta i enterrada aquesta societat, que els pocs pagesos que queden actualment ja no seguen, ni garbegen ni baten: ara cossetxen.
Aquell món ha desaparegut i amb ell també van desapareixent uns coneixements que abans eren essencials per viure i que ara es considera que ja no es necessiten. Els dissabtes i algun diumenge passejam amb el carret de la compra dins una superfície comercial i anam comprant aliments, siguin de temporada, fora de temporada o exòtics, tant se val; ens hem desconnectat del camp i hem connectat amb el boom hedonista del plaer de consumir qualsevol cosa en el moment que més ens agrada. Compram cogombres al gener, peres el mes de març i feim un suc de taronja a final d’estiu. No ens hem d’estranyar si després els nostres fills no saben diferenciar una patata d’un moniato, o no saben què és una nespra o una atzerola. Perquè no són ells que han fallat, sinó nosaltres, que no hem sabut ensenyar les coses més bàsiques de la nostra vida, allò que ens alimenta, que ens dóna plaer i que aporta l’energia necessària per fer funcionar el nostre organisme. I, sobretot, no hem sabut transmetre la feinada que hi ha darrere de cada peça de fruita.
Però siguem positius, ja que ara és un bon moment per ensenyar als nostres fills els fruits que surten de la nostra terra, però també l’esforç i el treball que s’ha de fer per aconseguir tenir un bon esplet de productes. Som en plena època estival. Si teniu un petit tros de terra, o fins i tot una terrasseta, i heu plantat un hortet, teniu un espai excel·lent per educar les vostres criatures i omplir el rebost dels fruits d’estiu, un hort estiuenc amb una gran diversitat de vida, colors i formes, tomàtigues, albergínies, pebres, carabassons, cogombres, grells, tàperes, patates, pastanagó, figues, préssecs, melons, síndries, prunes, peres, raïms..., aquest darrer, matèria primera per fer vi, una beguda que durant segles ha estat una de les tres potes fonamentals de la gastronomia mediterrània i que a poc a poc s’ha anat diluint i ha passat de ser un aliment bàsic a un producte de luxe i que no es vol relacionar amb els menors per por que caiguin a les tenebres de l’alcoholisme, i no ens adonam que poden aprendre moltes de les transformacions essencials que es donen a la naturalesa.
Com ens va dir Toni Gomila a l’obra de teatre Acorar: “No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí: només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa. En canvi, la gent major sap destriar si és ordi o civada a les tres setmanes de néixer el sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera el que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per a la vida, per sobreviure”.
Vi recomanat
Verdejo 2015 celler José Pariente DO Rueda
La verdejo, varietat blanca castellana de gran èxit entre els consumidors, perfecta per beure en ple estiu, amb un gran potencial aromàtic i una frescor àcida en boca. Estam davant un clàssic de Rueda, un celler que fa vins de gran qualitat a preus competitius i que es pot trobar amb certa facilitat. Blanc jove molt aromàtic amb flaires d’herba tallada, fruita un pèl verda, poma, pinya i sensacions cítriques. En boca molt fresc, fàcil de beure sense ser aigualit i un final molt afruitat.
