Dani Freixes: “Cada polític va voler tenir el seu petit Guggenheim”

PollençaDani Freixes (Barcelona, 1946) està especialitzat en projectes museogràfics. Entre d’altres reconeixements, té al seu currículum el Premi Nacional d’arquitectura pel seu treball al Museu de les Mines de Gavà. Bon coneixedor de Mallorca, és el cap pensant de tres centres d’interpretació: el de Costa Nord, promogut per Michael Douglas; el de Son Real i el de Ca s’Amitger. Aquests dies ha participat en la Setmana de l’Arquitectura, que ha reunit alguns dels millors professionals de l’Estat al Club Pollença. Tots els participants viuen o passen temporades a l’illa.

Fa vint anys que estiuejau a Mallorca. Hi heu vist un gran canvi?

L’illa la conec de fa molt més temps, 40 anys. Sobretot, veig amb por com estan convertint el camp mallorquí irremeiablement en un jardí. Abans, Mallorca ho tenia tot: indústria, agricultura, turisme, artesania... i s’ho han anat menjant. Esperem que algun dia se n’adonin abans que no sigui massa tard.

Voleu dir que hem convertit Mallorca en un jardí perquè els turistes hi passegin?

El que vull dir és que sembla que vulguin convertir els pagesos en jardiners. El que no saben, però, és que el paisatge el crea l’home amb el seu ús productiu. El paisatge usat és el paisatge del camp, que hauria de generar possibilitats. En lloc d’això, s’ha anat perdent la seva riquesa. Sense l’home no hi ha paisatge, i això l’administració no ho entén.

Heu anat a visitar el centre d’interpretació de Son Real?

Deu fer tres anys que no hi vaig. N’estic molt content, de la feina que hi vaig fer. Gràcies a ella, vaig poder conèixer molt la vida del camp, el sentiment que genera. Sé que van tancar el museu durant un temps i que ho tenen tot bastant deixadot. A Mallorca, he treballat a la Costa Nord, a Son Real i a Ca s’Amitger, que és el centre d’interpretació de la Serra que hi ha a Lluc. Aquest últim és el que està bastant ben conservat, però els altres no. Qui ho gestiona no percep la seva importància.

No l’hem sabuda fer, la gestió del paisatge?

No gens. Per exemple, això es veu molt bé amb la concepció del temps que s’ha imposat. El temps és un factor que té encara molt més valor en una illa. De punta a punta de Mallorca hi pots ser en poc més d’una hora. Tot i això, s’han entestat a escurçar-lo encara més amb autopistes radials. El territori s’hauria de fer més igualitari, com una xarxa de poble a poble. A mi què m’és si trigo deu minuts més de Palma a Alcúdia. Només veig dos llocs que s’hagin conservat al màxim de bé: es Trenc i la Finca de sa Vall.

Aquests dies a Pollença s’ha parlat de Gaudí. El tornaveu que va fer per a la Seu servia per acostar la litúrgia als fidels. La funció de l’arquitecte és acostar els edificis a les persones?

Exacte. Un arquitecte no és un escultor. Les cases es fan perquè els qui hi viuen hi estiguin còmodes, hi puguin administrar la solitud i la companyia. En canvi, les escultures no tenen vida perquè no hi viu ningú. Els arquitectes als qui no els agraden les persones poden ser bons escultors, però no seran mai arquitectes.

S’ha donat més importància a la imatge que no a la funció de l’edifici?

La gent pensa en l’arquitectura com en un dibuix, però allò important és el que hi ha dins els límits del dibuix, què hi farà la gent, dins aquest dibuix. I aquí entren tots els altres paràmetres. Un arquitecte madrileny, Alejandro de la Sota, quan feia projectes es passava dies i dies pensant al seu despatx sense agafar un llapis, fins que deia: “Ja ho tenc”. És perquè tenia tot el projecte dins el cap.

S’ha apostat per l’arquitectura escultura?

Sí. L’arquitectura de valors plàstics i de formes. Arran de l’efecte Guggenheim, els polítics varen voler tenir-ne un perhom a petita escala. A mi, m’interessa més l’arquitectura exemplar que no aquesta arquitectura excepcional. Un edifici no pot ser una demostració de musculatura, igual que quan penses en una persona no penses en un culturista. El culturisme arquitectònic crea edificis ortopèdics.

Cal concebre l’edifici dins un tot?

L’entorn és com una dentadura, on cada dent té una funció. Si en poses una d’or, potser començarà a parèixer una boca de pirata o de nou-ric. La ciutat l’hem de pensar com una mandíbula, un tot. Per mi, París és una ciutat dental molt maca.

I Palma?

Ui, no, Palma té la dentadura fatal, encara que hi ha racons bellíssims, com el centre antic. Ara bé, serveix d’exemple de com en la societat dels diners l’arquitectura només interessa per fer negoci i ostentar un estatus, sense pensar en el tot.

Els arquitectes heu estat còmplices d’aquest poder ostentós?

Hi va haver un moment en què els encàrrecs públics omplien les taules de feina, gràcies als doblers que sorgien dels impostos de construcció. Quan aquests es deixaren de pagar, acabaren els encàrrecs innecessaris.

Cal una arquitectura més ètica?

Sí que fa falta una concepció ètica de l’arquitectura. Cal que treballem per tenir més qualitat de vida als pobles i ciutats. L’arquitecte treballa amb les persones i per cobrir una necessitat: la protecció de la intempèrie.

Què diríeu a algú que es vulgui posar a estudiar arquitectura?

Li diria que m’ho passo molt bé fent aquesta feina. M’agrada mirar, dubtar i escollir. Si no li agraden aquestes tres coses, hauria d’anar a una altra facultat, com a la de negocis.

Ja que estiuejau a la Colònia de Sant Jordi, què us sembla el centre d’interpretació de Cabrera?

La gestió d’un espai així l’ha de fer algú que se l’estimi i no que el tracti com si fos un súper o una benzinera. Falta autocrítica i una reflexió posterior, fe i confiança que allò té un valor.