Portaveu De C’s AlparlamentHan passat 30 anys des de s’aprovació de sa Llei de Normalisació Lingüística de ses Illes Balears, i aquest simple fet hauria de merèixer una aturada i una reflexió. ¿Què ha passat durant aquest temps? ¿Quins han estat es guanys? ¿Quins costos hi ha hagut? Sa Conselleria de Transparència ha promès un informe sobre sa situació de sa llengua catalana, i és de desitjar que no tardi molt a presentar-lo. Però, mentrestant, bé podem avançar qualque dada i, en conseqüència, qualque hipòtesi.
En primer lloc, és evident que es coneixement de sa llengua, gràcies en bona part a s’ensenyança costejada amb fons públics, ha augmentat de forma considerable. També ho és, emperò, que aquest creixement s’ha produït per mitjà d’una política lingüística impositiva, consistent a convertir sa llengua que s’Estatut qualifica de pròpia en s’única llengua vehicular de s’ensenyament públic i de s’Administració autonòmica i local. Aquest abús, que contravé es drets de molts de ciutadans i obeeix en general a un propòsit ideològic, no ha ajudat gens ni mica es prestigi social de sa llengua catalana. Entre altres coses, perquè sa versió que s’ha difós en aquests àmbits respon a un model estàndar calcat des que s’ha implantat a Catalunya i ben allunyat, per tant, d’allò que s’entén per mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer -és a dir, de ses modalitats insulars que es nostro Estatut mos demana de protegir, estudiar i fomentar-. I, llavors, perquè s’ús social no ha anat en consonància amb s’ús públic. És a dir, s’ha instal·lat entre es ciutadans s’idea que, en qüestions de llengua, una cosa són ses institucions, on es que comanden són es polítics, i una altra de molt diferent es món socioeconòmic, amb unes lleis regides pes lliure joc de s’oferta i sa demanda i, en definitiva, per sa llibertat d’elecció. De fet, i sense anar més enfora, entre 2004 i 2014 s’ús des català a Balears ha disminuït set punts percentuals. Hi pot haver influït, no ho neg, es creixement de sa població immigrant. Però aquest factor no basta a explicar es contrast.
En síntesi, aquell consens de fa 30 anys, que era un consens més polític que social, ha d’esser renovat, políticament i socialment, si volem que s’anomenada normalisació lingüística deixi d’esser un estímul per uns i un element pertorbador per uns altres. No voler-ho veure, no voler-ho reconèixer, és enganar-se. En altres paraules, un mal negoci.
* Aquest article es publica sense corregir
