Ja fa un any que en l’àmbit educatiu ens trobam instal·lats en el conflicte permanent. Com deia en B. Picornell en un article recent, estam en una espècie de ‘Dia de la marmota’. D’un temps ençà, hi ha gent que sovint ens interpel·la als docents pel carrer amb preguntes o frases del tipus: “Com està lo vostro?”, “Ho deixau anar o encara envestireu?”, “No estau cansats de pegar contra sa paret?”, “Tanmateix no els moureu ni un mil·límetre”, etc.
Són frases que, si bé parteixen d’una anàlisi raonable del que es pot haver percebut des de fora, no es troben dins l’esquema mental de molts dels qui ens hi hem vist involucrats, i això és per diversos motius.
En primer lloc, la il·lusió ha guiat des del primer moment l’afany per frenar la degradació del nostre sistema educatiu i per poder arribar a plantejar-hi millores. L’esperança ha servit de condiment especial per mantenir tanta acumulació de forces durant més d’un any. La convicció d’estar defensant uns drets col·lectius i d’estar al costat de les famílies i de l’alumnat ha estat clau per mantenir la coherència de la lluita. Finalment, la passió per la nostra feina ens ha permès a molts mantenir una dedicació completa durant aquest any. En definitiva, els docents (perdonau que utilitzi el plural) podem o no estar cansats, però no tenim altra opció que la que emprenguérem fa més d’un any.
Ara mateix, no tenim més remei que denunciar i resistir davant un govern que ha perpetrat en tres anys una gran injustícia: haver debilitat i degradat progressivament -amb l’excusa de la crisi- el sistema educatiu públic amb unes retallades que s’haurien pogut evitar si la prioritat del Govern fos l’ensenyament. Per si fos poc, el sistema educatiu ha estat desestabilitzat amb lleis mancades de la planificació i del consens necessaris.
Per desgràcia, la Conselleria ha basat l’acció de govern en la mentida permanent, la negligència manifesta i la incapacitat per gestionar amb eficàcia l’Administració Pública, i només girant la ullada cap als darrers mesos ja en tenim una bona mostra. D’una banda, la mateixa ordre d’aplicació TIL arribà tard -fora de termini- i rebé una bona reprimenda del Consell Consultiu per les maneres amb què treballa aquest Govern. De l’altra, la directora general d’Innovació, Isabel Cerdà, ja acumula només en el mes de juliol dos recursos d’alçada en contra seva, tant per la resolució d’aprovació i aplicació del TIL als 108 centres que no el tenen aprovat com per unes instruccions als inspectors durant el procés d’imposició del model lingüístic que vol el Govern. Per acabar-ho d’adobar, convé tenir present que el TSJIB va declarar nuls els serveis mínims de la vaga (firmats per la consellera mateixa).
Alhora, la consellera Camps menteix cínicament quan diu que una minoria de centres no tenen aprovat el TIL sense aportar-ne cap dada, quan hem certificat des de l’Assemblea de Docents que almenys un 40% dels centres públics no l’hi tenen. Cent vuit centres, sense comptar els que tenen l’informe negatiu d’Inspecció. Per reblir-ho, en un nou cas de retrat de la incompetència, la consellera Camps també va ser desmentida per l’Associació de Directors de Secundària quan afirmà, recentment, que el TIL no havia empitjorat els indicadors de fracàs escolar.
No acaba aquí la cosa. La Conselleria, en una altra mostra de menyspreu a les famílies -aquesta fantàstica administració que el passat novembre anunciava un augment en ajudes a menjadors escolars (que no beques)-, a finals de juliol publicava el llistat per fer efectius els pagaments de les ajudes, i COAPA denunciava que fent-ho en ple estiu les famílies tendrien problemes per assabentar-se’n i, sobretot per poder fer reclamacions, ja que tan sols es disposa d’un mes i els centres estan tancats. Mala fe? Ineptitud? O simplement consellera Camps...
I podríem seguir amb més exemples, i algú podria demanar si realment es pot governar fent servir la mentida permanent i la ineptitud manifesta. I sí, la resposta, malauradament, és que sí. El seu equip de comunicació i premsa ja s’encarregarà de maquillar-la.
Per tot això podem dir que el nostre sistema educatiu navega dins unes aigües on els sectors populars i més necessitats són els grans perjudicats. A les Illes Balears tenim una situació amb uns nivells de pobresa infantil d’entorn del 28%, on les beques, els suports i l’atenció individualitzada i especialitzada es redueixen; en què els centres d’educació especial estan a punt del col·lapse i la manca d’educadors de carrer augmenta la desprotecció dels menors. I llavors hem de sentir dir a la consellera Camps que la seva política educativa beneficia les classes treballadores... Això és, com a mínim, una gran blasfèmia.
La situació de cara al curs que ve ja la sabem: aules més massificades i menys professorat, directors imposats a la força, associacions de directors ignorades per la Conselleria, inspectors que discrepen de les ordres rebudes, augment de la conflictivitat a les aules i de l’absentisme escolar... I malgrat tot, una comunitat educativa enfortida i disposada a plantejar alternatives que ja es començaran a entreveure aquesta setmana amb la presentació del Pacte Educatiu de Menorca i que abans que acabi l’any s’hauran consensuat amb les propostes del Pacte d’Eivissa i Formentera i del Llibre Verd de Crida a Mallorca.
Des de l’Assemblea de Docents, de moment, volem seguir mantenint una estructura organitzativa sòlida. No ens fermen cadires, ni sous, ni estratègies electorals. Entenem la democràcia, tant política com sindical, com quelcom més que una papereta que es fa servir cada quatre anys. Seguim treballant per organitzar la resistència i proposar alternatives. Sabem que davant hi ha una consellera que fa estona que hauria d’haver dimitit o hauria d’haver estat cessada amb tot l’equip. Però la realitat és que no ha estat així; perquè està fent un bon servei a la desestructuració del nostre sistema educatiu. I aquest és el seu objectiu. Els docents de Mallorca tenim una nova cita a finals de setmana, en una assemblea extraordinària oberta per tal que tots plegats tornem a agafar oxigen.
No ens queda altra opció que participar-hi, exercir el dret a veu i vot, perquè, en paraules de Bertolt Brecht: “Quan la injustícia es converteix en llei, la resistència es converteix en un deure”.
