Vicenç Calonge, viva crucifixió

En el magnífic Entre Cavorques i Albió. Un dietari, l’enyorat Bartomeu Fiol, que fa deu anys ens va deixar per caure en un pou d’oblit immerescut, va afirmar que l’editor, poeta i gestor cultural Vicenç Calonge no semblava mallorquí: la seva energia i la seva generositat el diferenciaven en un ambient marcat per l’hostilitat, el boicot, la misèria mental i el desig de fàcil enriquiment innoble. Potser varen ser aquestes forces fosques, així com circumstàncies personals, les que varen sotmetre Calonge a un exili interior del qual surt, renascut, amb la publicació de La mirada del foc a Edicions Balèria, segell liderat per l’escriptor i activista Guillem Rosselló Bujosa, amb un emotiu i aclaridor pròleg del poeta i traductor Lluís Servera.

Els poemes d’aquest volum són breus i de cercada intensitat. Es construeixen, sobretot, a partir de l’art menor, és a dir, versos de vuit síl·labes o menys. La sensació és que Calonge duu a terme el mateix gest que Francesc Garriga: sota l’aparença d’un mecanisme minor, bastir una poètica maior. En aquest procés es dignifica allò minúscul que conté immensitats. Ja va dir William Blake que l’infinit s’amaga dins d’un gra d'arena. És a través de la condensació extrema, i de les metàfores de pocs mots però ben dits, com les composicions de Calonge arriben a un impacte estètic i moral. El resultat fa pensar en el que va reclamar la pensadora i novel·lista Iris Murdoch: la necessitat de reformular les històries de la filosofia i de l’art a partir del bé.

Des d’aquest platonisme murdochià, i des d’un cristianisme gairebé primitiu i lluny de les jerarquies de l’església, escriu un oracular Vicenç Calonge a la recerca de bellesa, bondat, intel·ligència i expressió diàfana: “Per un camí de Vida / portarem la mirada”, “l’Amor fermenta”, “alegria / del renéixer”... Tanmateix, tal recerca no evita la constatació de les injustícies, i és aquí on el discurs es tenyeix de crítica visceral: “La veritat es compra”, “Som animals per exhibir”, “Flamejaran la tírria i la guerra” o “No ens quedem callats / no siguem còmplices”. Al final la veu poètica clama, en un dels millors textos del poemari, “Tenc fam de versos que canviïn el som”. Cal canviar tots els plurals: la poesia és una eina de transformació.

L’únic que es podria criticar a La mirada del foc de Vicenç Calonge és el punt naïf d’alguns fragments. Ara bé, cal reconèixer que, en un món tan absurd i implacable, aquesta beatífica innocència guaridora no només és necessària sinó imprescindible per reconfigurar un univers humà més habitable, tot a partir de la visió que no sàpiga fer altra cosa que donar les gràcies, fins i tot als mals, perquè, en el fons, aquests mals tenen el do de purificar. La mirada del foc de Vicenç Calonge és el redemptor dietari espiritual d’una ànima que ha patit el martiri i ara torna per constatar-ho amb voluntat de bellesa, energia i generositat.