Amor i pebre
Suplements 17/05/2023

De desconeguts a veïns: quan el teu gat t'organitza una primera cita

La Júlia no l'havia vist mai a l’edifici. No havien coincidit ni a l’escala ni pel barri

3 min
Miol

"Hòstia! El gat! Diantre d’animal. Antonioooooooooo!"

No ha acabat de dir l’improperi i de veure com la cua de la bèstia desapareix com un llamp escales avall que sent uns crits estridents dos pisos per sota. "Un gat, un gaaaaat, un gaaaaaaat!".

La Júlia baixa esperitada, guiada pels esgarips afònics que li arriben del replà de dos pisos més avall. Fa via fins a una porta entreoberta i aconsegueix irrompre dins el pis desconegut que fa olor de suavitzant d’espígol.

"Disculpa, el gat és meu".

"Treu-lo d’aquí, fes el refotut favor de treure’l d’aquí. Que soc al·lèrgic. Molt!".

No l’havia vist mai a l’edifici. No havien coincidit ni a l’escala ni pel barri. No té res d’estrany. La Júlia no coneix bona part dels veïns de la finca. Són molts els que viuen repartits entre els quatre pisos per replà, sis plantes. I uns horaris desgavellats, cadascú les seves rutines. Qui està fora de si, encadenant esternuts un darrere l’altre, és un noi molt prim, desmanegat i alt, calcula que uns quants anys, pocs, més gran que ella. Porta texans i una samarreta negra de La Incorrecta ("Cada vegada que dius «tinc que» moren 15 filòlegs" ). La Júlia li diu que mola molt, la samarreta, però ell no està per orgues i li torna a repetir que agafi el gat, que es posa fatal, que si us plau que se l’emporti. Té els ulls i el caràcter irritats. La Júlia crida el felí "Antonio, vine aquí. Antonio, mixa, mixa. Va, vine amb mi. Sigues bon nen". Però l’Antonio, cua alta en tota la seva longitud, està feliç de poder campar a la seva i de tenir marge per a l’exploració en terreny ignot. La Júlia el persegueix, i encalçant-lo es converteix en visitadora accidental del pis del veí i de totes les habitacions que tenen les portes obertes. Veu així el dormitori endreçat i auster amb el llit fet a la perfecció. Té temps de pensar que amb la calor que fa el veí encara dorm amb edredó. La cuina americana amb la cafetera italiana damunt el fogó petit; el lavabo amb el cossi de la roba acabada de treure de la rentadora damunt la pica; l’estudi minúscul amb un ordinador en marxa i tots els diccionaris del món damunt la taula. El moment prosaic i real en pausa dramàtica per un coi de gat. "Mixa, mixa".

La Júlia aconsegueix acorralar el gat darrere del cactus alt, tort i esprimatxat que el veí té al costat d’una finestra sense cortines. Però amb l’operació fa caure el cactus damunt les rajoles hidràuliques que s’omplen de terra. El veí toca l’ase de manera evident. Des del racó on s’ha quedat arraulit, l’Antonio es resisteix a l’escomesa. La bufa i li ensenya les dents. Quan la Júlia estira la mà per agafar-lo, l’Antonio l’esgarrapa a consciència. "Antonio, ja, eh?! Coi de gat!"

Però la Júlia el subjecta fort contra el pit i l’Antonio sap que ha perdut la batalla contra la mestressa. I per com l’agafa, té la certesa que no hi ha res a fer.

La Júlia torna a demanar perdó al veí que s’aparta exageradament d’ella quan ja està anant cap a la porta. Li diu emprenyat que faci el favor d’anar més amb compte amb el gat, que no ha de permetre que se li escapi, que és un perill públic i que és perillós. "A més, tens sang a la mà. És un salvatge". La Júlia li diu que és menys del que sembla, que l’animal s’ha posat nerviós, però que normalment és molt tranquil i dòcil (per dins s’empassa la mentida i totes i cada una de les mossegades que l’Antonio li fa als peus cada dia al matí). Abans que li tanqui la porta als morros encara té temps de sentir com el veí resa amb veu baixa "I a més, té un nom ben ridícul. A qui se li acut batejar-lo així?", seguit de dos esternuts i d’una escurada de gola.

Mentre puja les escales cap a casa, la Júlia s'adona que va descalça i que només porta una samarreta vella dels Rolling Stones damunt les calces. Quan ha sortit escopetejada darrere l’Antonio no ha tingut temps de pensar en decòrums.

L’endemà, la Júlia torna a plantar-se davant del tercer quarta. Aquest cop sense l’Antonio i vestida com toca. Almenys va vestida. I amb un cactus ufanós com a desgreuge. Quan el veí obre la porta, fa cara d’espant i la mira de dalt a baix. Però davant el to de pau, es rendeix davant la veïna i l’evidència. Li demana per la ferida de la mà, que ella s’ha tapat amb una gasa i un esparadrap, i la convida a entrar i a fer un cafè.

"Va. Provem de tornar a començar. Em dic Antoni. I tu?"

stats