Travessar els límits de l'amor: enamorar-se de la dona d'un amic

La veu des de la finestra i no pot evitar el calfred al clatell i una punxada al baix ventre. La mira i pensa que ella no té ni idea que en aquell precís instant algú l’està observant des de la distància. I que, a més, aquell algú és ell. Li vigila els moviments, li segueix els gestos i intenta endevinar com està, què li passa pel cap. També pensa que quantes vegades deu passar això mateix, d’aquesta manera. Algú del qual no tens consciència et mira, et reconeix, sap més de tu del que et penses. Una mena d’ull totpoderós que, des de la distància, et segueix, et vigila, et cuida. Podria ser inquietant, i això fa que pensi que potser el que està fent no està bé. Se sent hostil perquè inconscientment l’està situant en un lloc que no li pertoca ni tampoc ha triat. Li venen al cap totes aquestes idees, però és incapaç de deixar de mirar-la. És com una mena de trampa. Potser, també, una manera d’estar a prop d’ella. No tant, però, com a ell li agradaria. Centrifuga la mala consciència pensant que la pròxima vegada que quedaran per veure’s, si això torna a passar, l'hi explicarà.

Torna a fixar-hi la mirada en aquell punt del carrer on passa tot. Ella fa un recorregut curt, passeja el gos. El petaner que no se separa d’ella i que tanta companyia li fa des de fa anys. D’alguna manera, aquell animal l’ha salvat. De la solitud, del caos, del buit. Li ha donat rutines, li ha ofert amor incondicional. No li ha demanat res a canvi. Des de la mort del seu promès per una leucèmia just quan tenien tota una vida al davant fins ara, que ja han passat quatre anys que semblen una eternitat.

Des del seu espiell privilegiat veu com ella s’atura, com el gos n’olora un altre, com ella intercanvia unes paraules amb l’altre amo. Tots dos somriuen, i els gossos s’ensumen. Ell, des de lluny, també pensa en la seva olor, en la seva piga just damunt de la clavícula, en les seves mans fines. Amb aquells ulls negres i vius que és incapaç de sostenir gaire temps sense torbar-se. Amb la impossibilitat de pensar en ella com la dona del seu soci i amic. Ell ja no hi és. Ell ja no hi és. Es repeteix. Fa temps que ha deixat de sentir-se culpable.

Tampoc va ser volgut ni triat que el despatx de la consultoria estigués tan a prop de la casa d’ells. En els últims mesos de la malaltia, ell es va convertir en un puntal imprescindible, i sobretot després que en Quim morís. No es va moure del costat d’ella, li cuinava, l’ajudava amb la paperassa, se l’emportava al cinema. Se sentia responsable d’apaivagar-ne la solitud i la tristesa i s’hi sentia massa a gust. Fins que un dia, arribant a casa, la seva dona li va dir que prou. Que a casa tenia dues nenes petites que també el necessitaven. Que la dona del seu soci li feia molta pena, però que ell també havia de processar el dol propi i cuidar-se de la seva família. Aleshores preveient les cadències imposades per l’obligació li va anar a buscar el gos. Ella li va dir: "A en Quim no li agradaven gens els gossos, suposo que ara ja no tinc excusa".

Des de dalt la consultoria està a punt d’enviar-li un missatge al mòbil i veu que l’última vegada que es van escriure va ser fa dos mesos. Mai havien tardat tant a saber alguna cosa l’un de l’altra. El joc de probabilitats de trobar-se pel carrer de manera casual tampoc els ha jugat a favor durant aquest últim temps. Només ara per la finestra. Llegeix les últimes paraules que es van dir. Van ser dures i tenien gust de comiat. Ella li va escriure que allò no era el que necessitava. Ell li va contestar que era tot el que li podia oferir. Ell va gosar dir-li que era l’amor de la seva vida. Ella li va contestar que li sabia molt de greu haver perdut l’amic, la tranquil·litat, la confiança. Que el volia a prop, però encara més que ell estigués bé. Amb la seva vida, amb la seva família, amb la seva consciència. Al cap d’una estona ella li va escriure que seria millor que durant un temps no sabessin res l’un de l’altra. Fins ara, tots dos ho han respectat de tanta por que tenen.

Saben que mai havien d’haver deixat que passés el que va passar. Travessar els límits; canviar d’estat; convertir el líquid en sòlid. Però també creuen que era inevitable. Només va ser una vegada, però amb una de tastar-se la pell n’hi va haver prou. Un deute etern.

Ella va pensar que havia estat la pena, la compassió, la confusió. L’estima profunda. El record. L’enyor i el dolor compartit. Ell va pensar que era tot el que volia. Passades les hores, quan ho van intentar escriure en un missatge no van saber trobar el llenguatge ni les paraules. Tampoc el camí de tornada cap a casa tot passejant el gos. Es van dir adeu amb lletres aspres.

Ell la mira des de la finestra i voldria escurçar totes les distàncies. Però l’oceà que els separa, fet de convencions, obligacions, remordiments, és immens. Sense silenci, l’amor no és possible.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify