Terres rares

Després d’onze anys de silenci editorial –que en el fons no vol dir que el poeta hagi estat callat, com ell mateix dona a entendre al magnífic pròleg que actua de boca d’entrada, ja que en realitat tot aquest temps ha estat congriant l’esdeveniment, esperant el millor instant i preparant-se per a l’esclat talment el bon caçador– Emili Sánchez-Rubio publica un nou poemari: Terres rares a la deliciosa col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor. Ho vull dir de bell antuvi: es tracta d’una obra colossal, visionària, prodigiosa que confirma l’autor com un dels millors de la seva generació. Per tant, ens trobam davant d’un retorn dalt de tot, d’un autèntic renaixement, d’un ressorgiment que mereix tota la nostra atenció i passió. Llegint aquestes pàgines il·luminades per una saviesa extrema he re-cor-dat, tornar les coses al cor, segons el centenarial Blai Bonet, com de molt m’ha fet al·lucinar sempre la proposta lírica d’aquest profeta nascut a Ciutat de Mal el 1983 que ha estat Nigromant i que ara torna com a Alquimista o, millor encara, un Presocràtic del Futur, un Científic Oracular.

Terres rares, com el mateix títol indica, agafa el nom i el nombre atòmic d’aquests elements dificilíssims d’aconseguir i tan poètics per, a partir del seu desplegament talment un catàleg de matèries indòmites a la manera de Bartomeu Fiol, bastir l’estructura del volum, que avança a mesura que indagam en l’estranya i preciosa fusió d’entitat i d’ànima, de còrpora i d’esperit. Reconeixent el caos (en efecte, les pàgines d’aquest llibre estan plenes de brutals oxímorons i paradoxes i contradiccions) per esbrinar el cosmos, Emili Sánchez-Rubio fulgura d’una manera verbal i filosòfica talment Miquel Bauçà; com Andreu Vidal investiga la tenebra per arribar a la conclusió que “en l’Obscur, / totes les coses són blanques”; basteix una fundacional teoria de l’Amor seguint l’exemple de l’admirat Robert Graves i segrega imatges impossibles i escenes reals, car en efecte tot poema és una deixa o constatació d’incontinència, talment el millor deixeble del mestre i amic Emilio Arnao i assoleix genialitats místiques que acaronen l’ardor quotidià i la troballa epifànica de la pura revelació: “La velocitat de la llum / és la que és / perquè fuig del Temps.”

Poemes més llargs es combinen amb poemes més sintètics en un equilibri perfecte, genial balança còsmica que confirma els dons d’un poeta brillant i orat. El fascinant resultat, pura bola de foc al més pur estil del Bartomeu Rosselló-Pòrcel de la nostra era, és una admirable teoria cosmogònica que torna a la poesia com a excepcional vehicle de coneixement visionari i la segella a través d’una expressió messiànica. ‘Terres rares’, d’Emili Sánchez-Rubio, és, i ho dic sense dubtes ni recances, un llibre sublim en tots els sentits.