"T’ho dic com a dona: no es mereix un fill teu"

Mentre li clava l’agulla d’acer inoxidable al mig del cap li diu amb veu suau que aquesta és la que fa moure tota l’energia. Potser no és la més important de totes, l’adverteix, però és clau. Una mena d’interruptor on/off, com el de les llumetes de l’arbre de Nadal. Mentre li diu tot això, ella intenta no esgarrifar-se, perquè només de visualitzar la punxa clavada un centímetre per sota la pell i els cabells li agafen nàusees. Té una por cerval. No es pot moure gens, de panxa cap amunt damunt la llitera tèrmica, perquè el seu cos és un camp d’agulles, una mena de puntes de coixí amb els boixets immòbils, a punt per a una filigrana fina. Des de la que li acaba de clavar a la coroneta fins a la punta del dit gros del peu, entre l’ungla i el capciró. La Wen li demana si hi ha alguna agulla que li molesta. Ella respon que no, mentre serra les dents, continguda. Llavors la Wen la tapa amb una manta i li toca lleument el genoll, amb un gest protector, per fer-se-li present. Apaga la llum de l’habitació, que fa olor d’encens i bergamota i que s’omple de la música de In the mood for love, la pel·lícula de Wong Kar-wai sobre el desig, la impossibilitat, la fidelitat i l’honor. 

La Wen li demana, endolcint el to esquerp que maneja habitualment, si està bé, i li diu que es relaxi, que tornarà al cap d’uns vint minuts.

La Rita sent un formigueig per tot el cos, com una mena de corrent elèctric que la recorre de baix a dalt. No és agradable. Respira nerviosa i l’envaeix una necessitat imperiosa de moure’s, però sap que no pot, que ha d’estar ben quieta. Deixar la ment en blanc, li ha dit. Però juraria que sent totes i cadascuna de les agulles que aquella dona li ha clavat. Li cau una llàgrima i, merda!, no se la pot eixugar perquè té la sensació d’estar erma, d’haver de traginar un cos que li pesa massa. Ha de ser pacient. Té un objectiu. L’únic objectiu. I li han dit que la Wen és la millor tractant el tema de la fertilitat. S’ha de sanejar el terreny en el qual ha d’arrelar l’embrió, li ha explicat. A una coneguda d’una coneguda d’una amiga li va anar bé. Ara té una criatura de tres anys.

Per a la Rita, l’acupuntura és la seva última opció. Hi diposita la confiança i tots els diners que ja no té per gastar en esperances.

Va arrossegar l’Èric a la primera visita i va ser un desastre. Es van discutir durant l’entrevista prèvia quan posaven en antecedents la Wen. Tres avortaments espontanis, multitud d’intents. Analítiques i proves de fecunditat a tots dos. Aparentment cap problema. Tot en ordre. Aquell "està tot bé mèdicament", que sempre és un barem epifànic que serveix de poca cosa quan persisteix el dolor o no es troba solució científica. 

A la Wen, qui li ho va explicar tot va ser la Rita. L’Èric no va obrir la boca mentre ella anava recitant l’historial de frustracions. Mut i amb els punys tancats, escoltava la Rita i anava bufant a cada pausa d’ella. Va explotar quan la Wen, amb aquell to sec i contundent que té, li va demanar directament si ell també volia tenir un fill. Amb la Rita, va afegir. "Tu també vols tenir un fill amb ella?". Una pregunta directa que no acceptava més possibilitats que un sí o un no. Al mig cap drecera, cap opció de fugida o dubte. Aleshores l’Èric es va posar fet una fera. Va vociferar, sense mesura, a la Wen. Que qui s’havia cregut que era ella. Que què coi feien allà. Que ell no creia en esoterismes. Que n’estava fart, de tot plegat. Que no estava ni per bruixeria ni, encara menys, per xineses donant lliçons. També n’hi va haver per a la Rita. Li va dir que estava obsessionada, que no pensava en res més, que estava insuportable, que s’havia de ficar al cap d’una vegada per totes que no hi havia res a fer. Que s’havia tornat una amargada i que li havia arruïnat la vida.

Les va cridar a les dues, fora d’òrbita, es va aixecar de la cadira i va marxar de la consulta amb un cop de porta que van sentir tots els veïns de l’edifici.

Aquell primer dia la Wen, impassible als crits i a la violència, li va dir a la Rita que abans de sotmetre’s al tractament de la fertilitat havien d’abordar altres qüestions més urgents. Li va parlar dels meridians, una mena de carretera per on transiten les emocions. Li va explicar que haurien d’aturar-se a fer benzina al pulmó, al fetge i al cor. També li va dir, amb el mateix to: "I això no t’ho dic com a terapeuta. T’ho dic com a dona. Deixa aquest poca pena. No es mereix res de tot això. Menys, un fill teu". La Rita no va entendre res. Estava desorientada i ella només volia quedar-se embarassada.

Mentre sonen els violins d'In the mood for love calcula que aquesta ja és la quarta sessió amb la Wen, una per setmana. Un mes després de la primera vegada li ha dit que avui ja es posarien mans a la feina amb el seu objectiu. Potser és perquè ja toca, o potser és perquè abans de passar a cabina la Rita li ha dit que ho han deixat amb l’Èric. Ha estat ell qui l’ha engegat a dida, i ella, diu, no ha sentit cap mena de dolor, com si estigués anestesiada.

La Wen li somriu. "És el primer pas. Estimar-te a tu. Treure del camí les males herbes i sanejar el terreny".

Durant els vint minuts la Rita no aconsegueix posar la ment en blanc, ni adormir-se, ni sentir-se serena. L’envaeix una tristesa immensa, però nota, en cada punxada de punta de coixí sota la pell sensible, que hi ha algú a l’altra banda de la porta que té cura d’ella i que per primer cop en molt de temps comparteix el seu mateix objectiu.