El sòl que som

Mallorca ha estat un territori fèrtil per al poeta Carles M. Sanuy (Balaguer, 1959), ja que va guanyar el Premi Bernat Vidal i Tomàs amb La condició lítia (AdiA Edicions, 2017); va obtenir el Premi Ciutat de Palma Joan Alcover amb L’ordre de les coses (El Gall Editor, 2018) i es va imposar amb el Premi Mallorca de poesia gràcies als versos inclosos en El llum del cartògraf, que ha publicat Galés Edicions recentment i que, segons el jurat, es tracta d’un recull sòlid, de gran coherència i amb el fil conductor de la cartografia per establir unes connexions entre la geografia i l’ànima de la veu poètica, una associació que és claríssima des de la influència del moviment literari conegut com a Romanticisme i que William Wordsworth portà a l’apogeu i a la mort.

La veu madura i potent de Carles M. Sanuy parla també de la devastació, no només paisatgística sinó també moral. El subtítol del llibre és A l’ombra negra dels turons i enllaça amb aquesta idea de melangia o de lenta apocalipsi que es va construint a mesura que avancen els poemes. Com passa amb altres títols d’aquesta tendència actual com és la poesia mòrbida, talment Zona de desastre de Jaume Mesquida (Premi Senyoriu d’Ausiàs March, Editorial 3i4, 2020), els textos, presentats com incisions violentes sobre el paper, perfilen un panorama d’agonia: “La pluja escampa mort // plou podridura”. Davant de la inqüestionable desaparició gradual de totes i cadascuna de les coses, el poeta declara que només les muntanyes que ens envolten sobreviuran, i ni això no acaba d’estar clar del tot davant l’amenaça climàtica urgent que ens fa ser cada cop més conscients d’una més que probable fi del món si no hi posam remei.

Crec que la investigació poètica que duu a terme Carles M. Sanuy en tots els seus títols és la de radiografiar quirúrgicament els seus espais propis a través de l’art poètica, així les seves composicions són fotografies espirituals dels llocs que l’han marcat: “Cada poema que escrius / cada vers / és un retorn permanent al paisatge”. Així va immortalitzar les seves urbs vitenques a Les ciutats i els homes (LaBreu Edicions, 2009) com un gran teatre de vanitats, i també va voler resseguir el llegat àrab de Lleida a Jardins d’Al Balaqí (Columna, 1997) rere la petjada ferma de Jaume Pont. Els volums de Sanuy, per tant, tenen un valor alhora documental, anímic i singular, pel caràcter personal de la seva mirada esqueixada, una mirada fragmentada que sap que el poema participa vivament de la fragmentació, “minúscul quarter / mal traçat sobre un paper en un mapa”. Carles M. Sanuy és un poeta cru i salvatge que ha anat bastint un corpus cohesionat a partir d’una psicogeografia consagrada a l’extinció.