Serafins i zombis

A través de les pàgines del seu nou volum poètic, Goigs posthumans, Anna Pantinat desplega una investigació lírica que pren com a punt de partida la fundació del monestir de Sant Pere de Casserres per endinsar-se en una exploració molt més ambiciosa. L’obra defuig qualsevol temptació de novel·la històrica o de recreació del passat per convertir-se en una indagació sobre els fonaments del desig i de la dominació. Pantinat revisa el relat fundacional d’un espai sagrat per descobrir-hi les tensions que l’han sostingut: la sang, la genealogia, la fe i la paraula com a instruments de control. Darrere d’uns callats murs de pedra, i entre les estupefaccions que versen històries en minúscules i la Història en majúscules, s’estremeix un sistema de relacions humanes travessat per la jerarquia, per la depredació i per la necessitat d’imposar dogmatismes.

El llibre, que arriba en edició bilingüe català-castellà de la mà de la mateixa autora a Ultramarinos Editorial, s’erigeix talment un planisferi sociològic que explicita subtilment com les estirps nobiliàries i les institucions eclesiàstiques han organitzat el món per garantir-ne la pervivència i el domini sense fissures. A través d’aquesta rebel operació textual, Anna Pantinat desmunta amb precisió quirúrgica les estratègies del poder, tant les visibles com les que s’amaguen sota el vel de la devoció, i les contraposa amb una veu que oscil·la entre la ironia i la revelació, entre la musicalitat punk i el crit desesperat que reclama justícia i atenció. Goigs posthumans no parla només d’un temps pretèrit, sinó de la persistència de la dictadura patriarcal que encara marca els nostres cossos i els nostres discursos. El text es converteix així en una arqueologia de la submissió, un cant volgudament alliberador que també mostra el pes del que encara ens ferma a herències extorsionadores.

L’estil d’Anna Pantinat és deliberadament repetitiu, cacofònic, farcit d’anticàntics que subverteixen l’harmonia pròpia dels goigs tradicionals, fet que es relaciona amb les seves composicions musicals i amb els seus sorprenents espectacles en viu. Aquesta estratègia formal, que es podria relacionar amb propostes de Carles Hac Mor o Ester Xargay en un apogeu connectable al concepte de la Nova Carn, de David Cronenberg, accentua la sensació d’incomoditat, com si cada repetició fos una esgarrapada al relat oficial. El llenguatge esdevé matèria viva, fecundable, un espai on s’enfronten la bellesa i la ruïna, el sagrat i el profà. En aquesta tibantor constant, la poeta construeix un volum que no anhela la redempció sinó la consciència crítica. Goigs posthumans és una litúrgia i una profanació: un llibre que canta contra l’ordre establert i que, en fer-ho, ens recorda fins a quin punt en tot moment ens sotmet.