Un segle i mig de màquines d’escriure
El Museu de la Tècnica de l’Empordà, a Figueres, és, sobretot, un museu de màquines d’escriure. N’hi ha unes 400, d’allò més diverses i singulars.
FigueresTinc uns quants hobbies i de vegades envejo qui en té un de sol i el practica a fons. Com en Pere Padrosa, ara jubilat (ha sigut el responsable de l’empresa Transports Padrosa). “No m’agrada el futbol, ni la caça, ni la pesca, ni veure la televisió...”, em diu. “Però m’agrada fer quilòmetres”, afegeix.
Tot va començar a la seva ciutat, Figueres. Un diumenge al matí, a la plaça del Gra d’aquest municipi, en Pere va comprar en un mercat brocanter una màquina d’escriure molt antiga. Va pensar que quedaria bé al seu despatx com a element de decoració. Va regatejar i se la va endur per un preu raonable. Al taller on reparaven els camions de l’empresa la va desmuntar, la va netejar i la va tornar a muntar. Tot investigant, va saber que es tractava d’una màquina de la marca alemanya Erica fabricada el 1910. Era la primera vegada que feia una activitat que no fos estrictament feina, i així va iniciar un hobby -col·leccionar màquines d’escriure-, al qual es va afegir de seguida la seva dona, la Margarita. “Durant molts anys vam recórrer mercadillos europeus buscant màquines d’escriure singulars. Un estiu vam arribar a fer 14 canvis de moneda”. Això ja és història, com les màquines d’escriure, que els ordinadors van sentenciar a mort.
Visito el Museu de la Tècnica de l’Empordà. De les tres plantes de l’equipament, la superior està dedicada exclusivament a la col·lecció de màquines d’escriure que han anat reunint en Pere i la Margarita. N’hi ha de ben primitives -la més antiga del museu és del 1833 (però no és pas original: es va fer seguint els dibuixos de la patent)-, i també algunes dels últims models, com una IBM elèctrica que en comptes de teclat té totes les lletres en una esfera de la mida d’una pilota de golf.
Algunes de les primeres màquines d’escriure tenien tecles majúscules i minúscules separades -per tant, pràcticament el doble de tecles que el teclat que coneixem avui-. Al museu n’hi ha unes quantes d’aquest tipus.
Em criden l’atenció també una de japonesa de la marca Toshiba -amb 1.400 caràcters!- i una de xinesa -d’uns 3.500 caràcters!-. I una de la marca Keaton per escriure notes musicals: cada tecla té una nota.
Tinc al davant un dels tresors del museu: una màquina de la marca Hammonia, del 1882. Es considera la primera màquina d’escriure produïda i comercialitzada a Alemanya. És una màquina d’índex (és a dir, cal moure un mecanisme per trobar cada lletra) i té una gran semblança a una cisalla. En Pere m’explica els problemes que va tenir per fer arribar aquesta màquina Hammonia al museu. “La vam adquirir en una subhasta a Colònia. Molta gent la volia, però ens la vam endur nosaltres”, recorda. “De tornada, amb el monovolum, vam parar a fer gasolina i a estirar les cames prop de Lió. Quan vam tornar al cotxe vam veure que ens l’havien obert. No hi havia les maletes, les bosses de mà... Fins i tot havien robat les jaquetes. Però aquesta màquina d’escriure Hammonia estava embolicada amb una manta. No sé si els lladres van desembolicar la manta... O no van saber valorar-la”, explica en Pere. “Aquesta màquina valia més que tot el cotxe”, em diu en Pere en veu baixa.
“¿T’has fixat que pots escriure typewriter amb la primera línia de les lletres del teclat?”, em comenta la Margarita. Ostres, i tant! En Pere Padrosa i la Margarita Pierre se saben un munt d’interioritats de les màquines d’escriure. Són com filles seves... i en tenen 3.000, de màquines, 400 de les quals estan exposades. Imagino que “no han tingut temps” de tenir descendència amb una afició que conreen tan apassionadament. De seguida sabré que m’equivoco: n’han tingut quatre.
Com en tants àmbits, els militars han enginyat nous models de màquines d’escriure. Una de curiosa que es troba al museu és la Virotyp. Petiteta, també d’índex (com l’esmentada Hammonia), va ser creada per als soldats de la Primera Guerra Mundial, perquè poguessin escriure a la seva família o promesa, des de la trinxera o a cavall. La Virotyp tenia una corretja que permetia al genet subjectar la màquina a la cama. També hi ha una màquina d’escriure feta de bronze. “Aquesta màquina de bronze s’utilitzava habitualment en els vaixells de la marina americana: el bronze no es rovella tant com el ferro”, diu la Margarita, que tot seguit em condueix fins al model amb el qual va aprendre a escriure a màquina, una Underwood. És de ferro, de color negre, d’un pes considerable, i té el teclat en forma de mitja circumferència. L’empresa nord-americana Underwood va arribar a produir una màquina d’escriure per minut.
Al Museu de la Tècnica de l’Empordà hi trobareu moltes altres peces: màquines de cosir, rellotges de paret Comtoise, telèfons antics -sense números-, grapadores, un magnífic vehicle Hispano Suiza de l’any 1908, una màquina de treure els pinyols de les cireres, una rentadora de roba de primers de segle XX... En Pere i la Margarita han fet més de quatre milions de quilòmetres -sempre per carreteres o autopistes (els avions, els eviten)- buscant valuoses i curioses màquines d’escriure. I quan no n’han trobat, han dut fins al museu altres coses. Per no tornar amb les mans buides.
